tira-xines, tiragomes, tirador

Sobre tira-xines. Castellanisme molt introduït, almenys en català central. En parla en Pla Nualart a La temuda pregunta del 'tirachinas'. Inclòs al blog "Silencis del DIEC".

Una alternativa és tiragomes, que no incorre en el castellanisme xina 'pedreta', 'palet de riera', i que és (o era) d'ús cap a la banda dels bisbats de Vic i de Girona (Torelló, Besalú, Banyoles, Girona, segons aportacions de lectors de l'Ara a l'article esmentat d'en Pla Nualart). Apareix al DDLC amb cita d'en Josep Pla del 1966.

Pel que fa a tirador, sembla popular al País Valencià, també pel que se'n diu en comentaris de l'article d'en Pla Nualart.

(camí) fresat 'fressat, transitat'

L'única manera com ho he sentit sempre a Osona.

Cap referència a DIEC2, DCVB o DDLC. Al DECat només diu que fressa 'excrements' (amb el mateix ètimon) "en altres comarquesa val. ho pronuncien amb la sonora" (IV, 198a3-4 i ss.).

Cap ocurrència al CTILC, però sí al Google Llibres ("camí fresat", "camins fresats", "corriols fresats"): La Veu de Catalunya, 1891; D'ací d'allà, 1919; Vell i Nou, 1920; Francesc Pujols, 1922 (Llibre de Job: traducció parafràsica);  Nostre Senyor Jesucrist segons els Evangelis, 1923 ("hi havia un camí fresat que el travessava"); Joan Coll i Taberner (mossèn de Celrà, guerra civil); Ramon Erra (osonenc), 2001.

arreserar 'arrecerar'

Encara que recer es pronuncia sempre tal com s'escriu, el verb derivat, d'ús més corrent, sonoritza sovint la "ce". La majoria dels diccionaris (DIEC2, DCVB, fins i tot DDLC i DECat) callen el fet, i només trobo que en parli el dicc. Aguiló ("arrecerar [arresserar, arreserar; arra-] : posar a recés.")

Ocurrències al CTILC: Maria del Pilar Maspons (1874), Narcís Oller (Notes de color, 1883), Pons i Massaveu (La colla del carrer, 1887, on el context deixa clara la pronúncia sonora perquè també hi surt "amenassas" etc.: "arraserantse en sa esquena perque no 'l vejessen; ó 'l gos del forn, que sempre venía entre potas, y s' enduya una trepitjada d' aquellas que, no veya las estrellas, pero las sentia entre sos dits, formant una constelació pariona á las rengleras de tatxas d' un borceguí de xicot; mes ni las amenassas de la dona, ni 'ls renys del senyor, ni 'ls grinyols de la bestioleta entebiavan nostra fúria. "); etc.

implausible

Sense entrada pròpia als diccs., però present en l'expresió proposició implausible s.v. proposició al DIEC2.

calada 'pipada'

Accepció absent a quasi tot arreu: DIEC2, DCVB, GDLC, GEst, dicc. López del Castillo, Plantem cara i Del català incorrecte... d'en Solà, DECat, ésAdir... Només trobo que se'n fa esment al blog Silencis del DIEC i al DDLC, amb cita d'en Ferran Torrent del 1987; al CTILC hi ha cinc cites del mateix autor dintre la mateixa novel·la (Un negre amb un saxo).

En trobo una ocurrència a la novel·la Els antípodes de la Marina Ginestà, del 1967: "Prefereixo quedar-me aquí – repetí. Alseu costat–afegí baixet. I, amb un accentamarg: — Només tinc por d'una cosa, ara, del dia que vostè se n'anirà de San Pedro per anar a viure amb el seu marit, a Mèxic. L'angoixa de la resposta no va ser ngida. Va fer l'efecte d'una discreta invitació. — Qui sap quan me n'aniré de San Pedro! Maria va fer una última calada del seu cigarret i prosseguí: —Quan vaigarribar, pensava passar només uns quants dies en aquest país. Era el gener."

Recollit a diferents diccs. virtuals (hyper-dictionary, p.ex.)

És d'ús corrent en el llenguatge oral.

travesti

No al DIEC2. Sí a l'ésAdir. A Silencis del DIEC: "travesti adj. i m. i f. Transvestit. (ésAdir; DCCN, GD62, GDLC, DNV: travestí)"

Al DDLC com a entrada secundària.

Cites al CTILC. De travesti: Raimon Casellas, Josep Pla, Jaume Vidal Alcover, Xavier Fàbregas, Joan Fuster, Montserrat Roig, Rodolf Sirera, Terenci Moix, etc. De travestí:Terenci Moix, Ferran Torrent.

                                                                                     *

P.S. Del blog Taller d'argot bord:

transsexual, transgènere, travesti i trans

Sovint els mots transsexual, transgènere, travesti i trans s'utilitzen malament o amb confusió. Per intentar discernir aquí com s'hauria d'utilitza cada terme, malgrat que és un debat constant, fem nostra l'aportació de Gerard Coll-Planas al seu llibre La voluntad y el deseo, en què es refereix a l'assumpte a la pàgina 26. Es pot trobar també a les pàgines 16 i 17 de la seva Tesi Doctoral. En fem un resum i traducció.

Les persones trans es troben excloses pel fet que la seva identitat de gènere no es correspon amb la que els van assignar al néixer en funció dels seus genitals.

Els homes trans són, doncs, persones que van néixer amb un cos de femella i que s'identifiquen coma homes. Les dones trans, en canvi, van néixer amb cos de mascle i se senten dones.

Hi ha persones trans que no s'identifiquen amb el gènere atribuït en néixer però tampoc se senten identificades amb el contrari, de manera que no reprodueixen una identitat femenina o masculina.

• Trans s'utilitza com a terme que engloba totes aquelles persones que no presenten una correspondència entre sexe i gènere: transsexuals, travestis i transgèneres. S'utilitza perquè ens sembla la forma més neutra per a referir-nos en la seva globalitat a totes les persones el gènere de les quals no es correspon amb el seu sexe de naixement.
• Transsexual. Es refereix per a aquelles persones que entenen que la no correspondència entre sexe i gènere requereix modificar el seu cos mitjançant hormonació i cirurgia. Així doncs, no es tracta només de constatar si hi ha hagut un canvi corporal sinó que té a veure amb una forma de concebre la no correspondència sexe / gènere. En altres paraules, denominem transsexual una persona que considera necessari transformar el seu cos encara que no ho hagi fet (per raons econòmiques, de salut, per ser menor d'edat…).
• Transgènere. És aquella persona que qüestiona la necessitat d'escollir entre els rols masculins i femenins i que no considera necessari establir una correspondència entre sexe i gènere mitjançant la transformació corporal. Entenem, doncs, que allò definitori d'aquesta categoria és la concepció de la transsexualitat, al marge de si la persona ha efectuat o no alguna transformació a nivell hormonal o quirúrgic.
• Travesti. És un mot utilitzat sovint com un insult cap a les persones trans. Prové de transvestit, persones a qui agrada vestir-se puntualment amb roba del sexe oposat. En alguns llocs del món travesti s'utilitza com a sinònim de transsexual.

Bruseles

Dintre del fenomen general de sonorització de les esses sordes cultes estudiat per en Badia i Margarit, existeix la pronúncia popular "Bruseles", espontània des de fa més d'un segle i general fins que es va optar per estandarditzar-la com a Brussel·les.

tortillera

Castellanisme de to despectiu amb el sentit de 'lesbiana'.

En un registre subestàndard, col·loquial o vulgar, aquest terme i el també castellanisme bollera són, crec, els únics que té el català per referir-se a una persona homosexual de sexe femení.

Excepte al DCVB, no el trobo a cap dicc., ni tampoc a cap llibre sobre barbarismes. L'ésAdir el recull com a terme d'ús acceptable en els registres corresponents.

nàilon 'niló'

Pronúncia corrent [náilon, a l’anglesa i a la castellana] a les dècades de 1960 i 1970, que encara persisteix.

Recollit al DDLC com a forma secundària.

Admès per la CCMA (ésAdir); utilitzat per en Manuel de Pedrolo (1973) o la Montserrat Roig (1982), p.ex.

El comentari d'en Coromines al DECat sembla deixar oberta la porta a la pronúncia anglesa: "Niló o nylon, és del nom de la marca comercial donada a aquesta fibra sintètica per la firma Du Pont (EUA).

P.S. Portuguès náilon

manopla

Variant habitual de manyopla en la parla.

Apareix com a entrada secundària al DCVB, al DECat i al DDLC. No DIEC2 ni GDLC.

El dicc. Aguiló l'inclou amb entrada pròpia, i el data a: "Cáller 1517". Al CTILC, entre altres cites, n'apareix una de l'Antoni de Bofarull (de l'any 1862).

A internet el trobo al Diccionari Pràctic i Complementari.

ocluir

No DIEC2, no DCVB, sí DDLC com a entrada secundària d'ocloure.

D'ús corrent en ortodòncia, oftalmologia, cirurgia (esp. vascular) i meteorologia.

Al DECat en Coromines en diu: "Ed. Fontseré [sic], c. 1925, reclamava que s'admetés en el DOrt. el verb ocluir, i definia ocluït "tancat (un gas entre els porus d'un sòlid)" (CiFiNat., 124)." (II, 776a46-48)

gamusa (pell, drap)

Variant de camussa, que és l'única forma normativa, tot i que gamusa és l'única que jo he dit i sentit espontàniament (sobretot per al drap fi).

Amb ge i amb essa sonora s'ha considerat tradicionalment castellanisme (Pey, p.ex.); però si de cas ho són totes dues formes, perquè en Coromines, al DECat, remet directament al DECH (el seu dicc. etimològic castellà).

L'essa sonora, d'altra banda, constitueix una incorporació del mot al sistema fonètic català. En Badia i Margarit l'inclou en el fenomen general de sonorització d'agresió etc. etc. (v. punt 115 de Del català incorrecte... d'en Solà, on hi ha les referències dels seus treballs; v. també les entrades d'aquest meu blog sonorització de la essa sorda i -misió, -presió, -gresió et al).

Al CTILC:
-Textos literaris: Josep Pla (1928), Antoni Cayrol (1966).
-Textos tècnics, tots dos d'un país pelleter com la Plana de Vic: Ramon Genís Bayés (El ram de la pell a Vich, 1959), Gonçal de Reparaz (La Plana de Vic, 1928 ["La fabricació vigatana assolí anomenada a l'estranger, especialment la de pell de guanteria i imitació de gamusa."])

A Google Llibres:
-Agna-Maria: llegenda del temps de la guerra dels segadors, 1640-1647, Pompeu Gener (1904): "Guants y botas eran de gamusa gris com el feltre, adornadas de puntas d'igual color que las del coll."
-Obras dramàticas, Ignasi Iglésias (1908): "Va amb un vestit vell, de llana, de color gris; camisa blanca, sense planxar, amb un corbatí negre; gorra de seda negra, molt vella, amb visera de xarol, i sabates de gamusa."
-Anuari, IEC (1911): "Relligadura de pell de gamusa."
-Cinc-cents anys d'indumentària a Catalunya, Cristina Borau (1992)
-Etc.

rentavaixelles

No DIEC2 ni tan sols en singular, que és com apareix al GDLC i al DDLC (tot i que la cita del Cavall Fort és en plural).

CTILC: Montserrat Roig 1977, Cavall Fort 1981 i 1984, totes tres cites en pl.; és a dir que la introducció del terme com a sinònim del rentaplats més tradicional i normatiu és de l'últim quart del s. XX.

Termcat també en sing. (com ja recull el dicc. d'en López del Castillo).

L'ús habitual en llenguatge oral és en plural.

el Coliseu de Roma

Procedent del llatí Colosseum, acceptat amb l'essa sonora i la i només com a nom comú; a la pràctica, però, és el terme utilitzat espontàniament per referir-se també al gran circ romà de Roma, i Colosseu no és més que un sotmetiment artificiós a l'etimologia.

Al CTILC (sempre referint-se al de Roma). En la forma coliseum: Villalonga (Bearn). En la forma coliseu: Torras i Bages, Puig i Ferrater. En la forma colisseu: Verdaguer ("colisseus romans"). Etcètera.

En Coromines, al DECat: "[...] la forma amb i és una corrupció ja antiga i no ben explicada, potser degut a un trasllat de la primera i del nom grec (>*colioseus), ajudat per la influència de noms d'edificis semblants (Liceu, Eliseu)" (II, 841b43-47); "Coliseus ja en el baix llatí de Beda (S. VIII) i it. Coliseo, almenys en el S. XVI." (II, 841b48-49)

No és castellanisme: en portuguès és Coliseu; en francès, Colisée; en occità, Colisèu.

quantiós

No DIEC2 ni GDLC; sí DNV. Inclòs al dicc. complementari d'en López del Castillo (1998).

Sí DCVB ("AlcM inclou [...] quantiós amb un ex. de c. 1880 i un altre [de] modern, i quantiosament", DECat, VI, 897b33-35)

DDLC, amb quatre accs. il·lustrades amb cites.

CTILC: Pitarra (1872), Dolors Monserdà (1878), Pons i Massaveu (1878), Carles Rahola (1919), Carles Pi i Sunyer (1927), Folch i Torres (1927), Francesc Pujols, Joan Sales, Enric Valor, etcètera etcètera. Primera cita: 1846

V. també Llengua - Institut d'Estudis Catalans

crisàlida

Variant de crisàlide formada per analogia amb la majoria de femenins.

DCVB com a forma secundària s.v. crisàlide, amb cita d'en Verdaguer (singular, com totes les cites següents que esmento).

CTILC. crisàlida: Josep Carner, Rosa Sensat, Carles Riba, Rodolf Sirera, Pere Coromines, Agustí Esclasans, etc. crisálida: Verdaguer, Salvador Galmés, Josep-Sebastià Pons, etc.

disfrutar

Encara no al DIEC2 (nov. 2017). Sí DCVB. Condemnat tradicionalment com a castellanisme, però molt introduït en registres informals i fins i tot estàndards. D'ús des del segle XVIII (v. el que en diu en Coromines, cita aquí baix).

Reclamat pel GEst (1992). Sí DNV.

DDLC: Rusiñol (1902) i Sagarra (1916) entre altres cites repartides en tres accepcions diferents.

CTILC: Abdó Terradas (1838), Frederic Soler (1865), Torras i Bages (1884), Narcís Oller (1879), Emili Vilanova (1889), Carreras i Candi (1891), Torras i Bages (1893), Pous i Pagès (1914), Llorenç Riber (1915), Miquel dels Sants Oliver (1917), Marià Manent (1920), Francesc Cambó (1920), Rubió i Tudurí (1926), Llorenç Villalonga, Josep Pla (1966), Badia i Margarit (1976), Joan Sales, Joan Francesc Mira, i un llarguíssim etcètera.

DECat:  "[c. 1800; Lab. 1839, però exclòs encara per Belv., Lacav., DTo., etc.]: “rompé la orquesta plena al punt de las nou horas de la nit, y --- entraren --- al gran saló per disfrutar de aquell brillant --- aparato y del ball que se anaba a comensar”, B. de Maldà [...] en català es va usar molt en el S. XIX i s’usa encara (àdhuc hi transigiren alguns dels millors escr. i no escandalitza tant com el castellanisme gozar, però no menys que gojar [...].” (IV, 218a41-57).

sords 'lliri blau'

Terme que conec només d'Osona, encara en ús, per referir-se al lliri blau o lliri morat (Iris germanica). L'etimologia popular diu que té aquest nom perquè si te l'acostes a l'orella et pots quedar sord, però podria provenir de l'antic nom de color sor o saur, d'origen germànic (cf. DECat, on no trobo cap referència a aquesta planta però sí a una mena d'agrella).


Trobo sort nm al DDLC amb cita d’en Verdaguer amb aquest sentit, i en la forma sord a Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana de Vallès/Veny/Vigo. NO DCVB ni DIEC2.

gueixa, suixi, etc.

Gueixa és la grafia que correspon a geisha en català, d'acord amb la pronúncia habitual, però no l'he sabut trobar incorporada enlloc. El DIEC 2 ni tan sols recull la forma geisha, com ja esmenta l'ésAdir.

Perl que fa a suixi 'sushi', la fitxa corresponent de la CDLPV diu: "Sobre la possibilitat d'adaptar al català sushi i sashimi (suixi* i saiximi*), el Cercaterm (setembre 2002) ens ha dit: «Efectivament, es tracta de manlleus encara no adaptats en català. Abans de proposar una denominació adaptada per a aquestes formes, caldria saber exactament quines són les denominacions originals i la seva pronúncia per tal que l'adaptació fonètica fos el més fidel possible a les formes originals i no pas a les vehiculades a través de l'anglès.»" Han passat quinze anys des d'aquesta resposta.

electrode

Variant de elèctrode recollida al DDLC, amb un grapat de cites al CTILC (Pedrolo, etc.). L'ésAdir la recull com a esdrúixola, però diu: "En lleng. col·loquial se sol usar com a paraula plana."

Tot i la imposició culta de la forma esdrúixola, crec que al costat s'hauria d'admetre aquesta variant plana com a forma popular i d'una certa tradició.

Ve de l'anglès electrode, encunyat per en Michael Faraday a partir del grec. L'anglès accentua a la primera e.

refrendar

'referendar'

DECat: "referendar, també contret en refrendar [Lab. 1840], que trobo excessiu, per més que coincideixi amb el mateix llatinisme en la llengua castellana, condemnar com a mot il·legítim; refrendació, ref(e)rendari, refrendata [tots Lab. 1840]."  (VI, 780a43-47)

No DIEC2 ni GDLC, sí DCVB però titllat de castellanisme. Sí al DDLC coom a forma secundària; significativament, però totes les cites de referendar incloses tant a l'entrada corresponent com al CTILC són del verb en la forma contreta no acceptada normativament (Pla, Pi i Sunyer, etc.)

Inclòs al DNV. Acceptat per l'ésAdir.

preadolescent i prepúber

Absents al DIEC2 i al GDLC. Recollits al DDLC. D'ús relativament corrent, sobretot el primer terme, que Neolosfera (preadolescent adj i m i f) documenta des del 1997. No trobo que se'n digui res a l'ésAdir.

llanta 'llanda'

DCVB ("pres del cast. llanta"), GDLC (ja en ed. paper 1998), DIEC2, DDLC (amb cites d'en Morera i Galícia, de l'Agustí Bartra, etc.). Forma utilitzada per en Coromines al DECat (I, 627b46; II, 486b25; II, 668b60), on, a l'entrada corresponent (s.v. llauna, nota 6), contradiu l'Alcover-Moll i especifica: "És sabut que la llanta dels carruatges és, tant en català com en castellà, una forma manllevada del fr. jante [...], passant per yanta, i segurament sota la influència de llanda = llauna [...]." (V, 102a36-39 i ss.)

madalena

Forma vulgar de magdalena, esp. amb el sentit de pasta dolça però també com a variant del nom propi (p.ex. "Sta. Madalena de Polpís", DECat, II, 662a22).

Montserrat Roig a El temps de les cireres: "això és com allò de la madalena d'en Proust [...]"

Al DRAE admès recentment com a forma secundària després d'haver sigut estigmatitzat com a vulgarisme durant molt de temps.

congènere, consemblant (subst.)

No estan recollits com a substantius a cap dels diccionaris que consulto (DCVB, DIEC2, GDLC, DDLC), tot i ser termes que funcionen com semblant, amb una transició natural d'adjectiu a substantiu, i tot i ser d'ús corrent amb aquesta funció sintàctica.

Només per posar-ne un parell d'exemples, en el cas de congènere en trobo una ocurrència a la Història de Polibi de la Fundació Bernat Metge (1929) i una altra en una obra d'en Joan Fuster (1975).

òval

Forma alternativa a oval, recollida al dicc. Aguiló. Al CTILC n'apareixen, entre altres, cites d'en Nicolau d'Olwer, en Carles Soldevila, en Puig i Ferrater i l'Emili Vilanova. Al Google Llibres trobo ocurrències d'en Vayreda (a Sang nova i a La punyalada), l'Eugeni d'Ors (Glossari 1908-1909), en Josep Carner (Institut d'Estudis Catalans. Secció Filològica. Jornades), la Mercè Rodoreda (a Crim), en Ferran Canyameres, en Julià de Jòdar, etc. Al DCVB, cita d'en Sagarra (de Vida privada).

No en trobo cap comentari al dicc. d'en López del Castillo, al GEst, a Del català incorrecte d'en Solà, a l'Optimot ni a l'ésAdir.

Comentari al DECat: "[oval] m. 'cosa en figura d'ou' [...]; els diccionaris del S. XIX [...] duen òvalo, evident castellanisme, que sembla ser, per la seva banda, un compromís entre l'it. òvolo i cast. oval (DECH IV, 422a35ss.); el Baró de Maldà va emprar òvul [...]" (VI, 142b25-39).

Ni que es tracti d'un italianisme castellanitzat, però, crec que és la forma més popular, i és útil perquè es diferencia de oval adjectiu (paraula aguda). Podria fins i tot tractar-se en part d'una evolució interna, per influència del quasi-homònim òpal, pedra preciosa que sovint es presenta o es talla en forma ovoide.

goliat

Substantiu masculí absent als diccionaris, amb dos sentits: (1) 'Home corpulent' i (2) 'Tambor de peu d'una bateria' (anglès floor tom)

pantis i leotards

Absències al DIEC2, que el blog Silencis del DIEC no recull. L'ésAdir els incorpora tots dos com a termes d'ús corrent. La Núria Puyuelo en diu alguna cosa a Paraules amb cara i ulls.

Un equivalent de pantis és mitges-pantalons (segurament més utilitzat en singular, a la manera castellana), terme que crec que és més antic, i que el DIEC tampoc incorpora.

La diferència dels pantis amb els leotards és el teixit: els pantis són del mateix teixit que les mitges, mentre que els leotards són gruixuts (de llana, p.ex.).

Les malles són una altra peça arrapada a les cames, però no tenen peus i se solen portar com a única peça de cintura en avall.

Tots tres són peces cenyides a la cintura.

preferit adj. i subst.

'Predilecte'. Absent al DIEC2, però recollit al GDLC (ja a les primeres edicions en paper), al DDLC, al DCVB

accés 'zona de pas'

Acc. 2 DDLC, absent al DIEC2 però d'ús freqüent, p.ex. en llenguatge de trànsit viari ("accessos a la ciutat", accés a l'autopista", etc.).

desenfrè

DCVB (cita de la Víctor Català), DECat ("escr. Renaix."), DDLC (cites d'en Nicolau d'Olwer i en Rusiñol). No DIEC2, com ja consigna Silencis del DIEC.

txundela

'pudor de secrecions humanes, esp. d'excrements'

Terme que m'és conegut des de la dècada del 1960, en ús col·loquial familiar, però que no he localitzat enlloc ni amb tx- ni amb x-.

Amb s- sí:
-DCVB: "SUNDELA f. Fetor, en l'argot dels malfactors. Oh! la sundela que fa aquell cabussanyis, Vallmitjana La Xava 184 (BDC, vii, 60). Etim.: del tsigan sunjelo, mat. sign. (segons Wagner Argot 96)."
-DDLC (s.v. most): "Fa massa sundela. No li sentieu el mostu? [Vallmitjana (1908): N, p. 224]"
-Una panorámica del argot catalán de la primera mitad del siglo XX

on hi

Duplicat pronominal que no acaba de ser ben bé pleonasme, i que sense el hi sembla quedar coix. A la GCC és tipificat com a “gramaticalització del clític” (p. 2513), amb una colla d’exemples, entre ells el típic “Era una terrassa on no hi tocava mai el sol”. El pronom hi, en aquests casos, converteix en intransitius els verbs de percepció (veure, sentir) i n’impersonalitza d’altres. En aquesta pàgina de la GCC també hi apareix l’ex. “El tenia dins un calaix on hi cabia tot” amb remisió a la nota 45 de peu de pàgina, on es diu: “És possible que [en aquests casos i de semblants] hi hagi una explicació més interessant: que el clític convertís els verbs en inacusatius [...]”

desaigüe

Encara que no surti al dicc. normatiu, és la forma natural de dir "desguàs" a bona part del territori. Si de desguassar pot sortir desguàs, de desaiguar també ha de poder sortir desaigüe i variants. Al DDLC hi surt amb un munt d'accepcions, i amb cites, entre altres, d'en Puig i Cadafalch, en Sebastià Juan Arbó i la Mercè Rodoreda (Mirall trencat).

En Coromines ho defensa amb arguments al DECat, i arran d'això ja ho defensaven els del GEst el 1992. El DCVB recull desaiga i alguna altra variant. Ja recollit al GDLC on-line. Recollit també per l'ésAdir.

P.S.

DECat:

 “+desaigüe: (o desaigue: que AlcM no registra amb una grafia ni l’altra, si bé dóna un masculí (!) desaiga, localitzat a l’Empordà);26 més general i freqüent que enlloc és l’ús de desaigüe m. a tot el País Valencià i zones immediates del Principat [...].” (I, 95a52-b14)

“26 [...] En les enquestes de l’Onomasticon he sentit el verb desaig(u)ar en tot el domini lingüístic, molt més populars i generals aquests que els seus concurrents desembocar i desguassar, d’ús més erudit aquell, i més limitat, més comarcal, aquest. Quant al substantiu, he sentit en bastants punts del Nord el femení la desaigua, una desaiga. Però molt més el masculí әl dәzáịgә o dezáịgwe i semblants [...].” (I, 99a30-45)

siri

Cas semblant a afgà (q.v.). Al DIEC2 només admès amb el sentit de gentilici corresponent a la Síria antiga o com a sinònim de siríac, però tant el DDLC com el GDLC i el DCVB l'admeten com a sinònim estricte de siri, només amb la puntualització al DCVB que l'homonímia amb ciri recomana l'ús de sirià per evitar possibles confusions.

afgà

Afgà és correcte com a terme ètnic. L'exclusió del DIEC2 és infundada. Admès al GDLC. Com a gentilici és també admès per l'esAdir (ésAdir > Topònims > l'Afganistan). Pel que fa a la raça del gos, d'altra banda, l'única forma natural i tradicional és afgà, i en aquest cas afganès resulta postís.

*bungalou

Tot i estar admès pel DIEC2 i l'ésAdir, ho considero una forma errònia. L'origen etimològic és el hindi bàngala, que originàriament significa 'de Bangla, de Bengala', i que els anglesos de la colònia van adaptar amb la forma bungalow però evidentment pronunciant-ho aprox. com en hindi, és a dir com a mot esdrúixol amb a tònica. Crec que bungalou ha sigut una adaptació desafortunada, perquè la pronúncia tradicional en català, si de cas, és "bungalov/bungalob/bungalop". En algun text puntual he trobat escrit bungalov (al Manual d'estil d'en Josep M. Mestres i Serra del 1995 com a forma "bona", p.ex.), però el que domina tradicionalment en forma escrita és "bungalow", sobretot amb cursiva. Al DDLC, p.ex., encara que l'entrada sigui bungalou, totes les cites són de bungalow, i al CTILC ídem (La ruta blava d'en Sagarra, Mites d'en Sarsanedas, El llibre de la jungla d'en Manent, Rubió i Tudurí, etc.) Voto perquè al dicc. s'inclogui bungalow com a terme estranger, i bungalov com a adaptació catalana tradicional a la grafia anglesa encara que no es correspongui amb la pronúncia etimològica.

unitarietat

D'ús en física, matemàtica, estadística, lingüística i llengua general. No ho trobo a cap dicc. Tampoc trobo que se'n faci referència a l'ésAdir ni a Neolosfera. Possible solució de traducció de l'anglès wholeness en algun cas.

medallista

'esportista que ha guanyat una o més medalles [...]', GDLC (ja en paper) i GEC (on-line). No DIEC2 ni DDLC. D'ús corrent entre els periodistes esportius.

¿a ulls veients?

És cert que és una locució recollida a tots els diccs. de consulta habitual (DCVB, Fabra, DIEC2, GDLC), però sempre l'he vist com d'ús estrictament literari, sense vida en la parla natural, i de forma sospitosament anàloga al cast. a ojos vistas. El Balbastre recull una forma encara més sospitosa (a ulls vistents).

No n'he trobat cap ocurrència anterior a mitjans del segle XX. Al CTILC només n'hi ha quatre cites (la més antiga, del 1965, en el moment de la insegura represa de l'edició en català).

Al Google general (cerca en català) només hi ha 52 ocurrències, una xifra molt baixa que trobo significativa.

El Rodamots l'inclou sense comentaris, amb la cita d'en Joan Fuster que ja apareix al CTILC i una d'en Jesús Moncada.

Al DECat en Coromines no en diu res, com si per a ell la locució no existís.

fruits secs

'avellanes, ametlles, panses, anous, etc., crues o torrades'. És com ho he dit i ho he sentit dir habitualment des de sempre, no fruita seca.

El DIEC recull l'exemple fruites seques s.v. fruita, i defineix tant ganyip com postres de músic dient que són un aliment compost de "fruita seca".

Etimològicament, i també tradicionalment en català, fruit té un sentit individual i fruita un sentit col·lectiu, fins al punt que la forma tradicional d'anomenar una taronja, una poma, etc. per menjar com a postres és "una peça de fruita", de manera que el plural "fruits" és perfectament defensable en tots els casos.

Amb això n'hi hauria d'haver prou perquè no es pogués dictaminar que fruita seca és correcte i fruits secs no. Tots dos són termes idiomàtics, i per tant no se n'ha de preterir cap dels dos.

Al DDLC "fruits secs" apareix en cita d'en J.V. Foix, i al CTILC n'apareixen infinitat d'ocurrències, moltes de llibres d'agricultura i d'alimentació, almenys des dels anys trenta del segle XX.

La fitxa de l'Optimot (fruits secs, fruites seques o fruita seca?) és, com moltes, purament impositiva i completament mancada d'arguments.

Més referències:
-Al blog Articles sobre llengua catalana, amb més reflexions que la fitxa de l'Optimot però remetent-se a la pontificació del Termcat (que les fa de l'alçada d'un campanar):Més coses sobre fruits secs, fruites seques i fruita seca
-Al blog Silencis del DIEC: "fruit sec m. [generalment en plural] Fruit comestible sense polpa, que té closca i no conté gaire aigua, com ara les ametlles, avellanes, nous o pinyons. (DSFF en part) Sempre que vaig d’excursió agafo quatre fruits secs." [DSFF: Dicc. sinòn. i frases fetes de la Teresa Espinal]

La forma fruits secs la fa servir normalment el diari Ara, que té l'Albert Pla Nualart com a lingüista.

En definitiva, crec (i l'etimologia i l'ús ho avalen) que fruits secs és correcte, i per tant normatiu, com a antònim tant de 'fruita fresca' com de 'fruits carnosos'. Darrere aquesta volguda distinció (fruita seca
≠ fruita fresca i fruits secs ≠ fruits carnosos) sembla haver-hi la característica obsessió per allunyar-se sistemàticament del castellà, aquesta vegada sense motiu clar.