estat/Estat
-Albert Pla Nualart: https://www.ara.cat/opinio/majuscula-no-tan-obvia_1_2918780.html
-Termcat: Estat / estat: Amb majúscula o amb minúscula?
-L'ús distintiu de la majúscula en llengua catalana de Jiménez-Salcedo:
"UJI (2009: 191) estableix un criteri simplificador que consisteix a emprar la minúscula per a la designació d’entitats o institucions juridicopolítiques (l’estat espanyol68) i religioses (l’església anglicana). Aquest criteri és seguit per Lacreu & Domingo pel que fa a estat i església. (1996: 5, 14)"
"Es pot comparar aquest ús de estat espanyol, amb inicial minúscula, amb els casos observats en fonts lexicogràfiques i terminològiques. Així, el DIEC, en la vuitena accepció de l’entrada estat, la relativa a la «forma d’organització política», registra els exemples estat monàrquic o estat republicà, amb inicial minúscula, que remeten a la forma d’organització política, mentre que els exemples de referència directa a l’estat com a institució apareixen amb inicial majúscula (el cap de l’Estat; ministre de l’Estat; els afers de l’Estat). Aquest criteri sembla menys clar que l’establert per Solà (1995: 79), que distingeix entre l’ús institucional i l’ús comú. L’Optimot reserva la inicial majúscula a la designació de l’Estat espanyol, com es pot comprovar en les fitxes de toponímia 298/1 i 6552/1."
Etc.
res de res
DDLC 'absolutament cap cosa', no DIEC2 ni DCVB; CTILC almenys des del 1932, Sagarra; també Rodoreda, Joan Oliver, Estellés etc.
Diferents referències a pccd (https://pccd.dites.cat/p/Res_de_res)
"Cuan ni un sér mes que l'hòm sap res de res" 1854 Deu y lo mon d'en Benet Altet
*rastrer
DECat:
"Rastrer, encara que reemplaçable per rossegadís, vacil·laríem a condemnar-lo, per més que hagi estat omès pel DFa. (i DAg, on pot ser mer oblit), però l’admeté el DOrt. i l’usava aplicat a les plantes Fontserè, Ct. Fi Nat., 137; ni en el sentit de ‘mancat d ’elevació moral’ (Lab. 1840 sembla referir-s’hi si bé amb una estranya definició), més suspecte, és evident la condemna com a castellanisme."
Una opció de sentit pròxim és terrer 'que va per terra', i una altra reptant.
pèrit
Recollida des de fa no gaires anys al DIEC però com a entrada secundària. Quan encara estava estigmatitzada, en Joan Coromines en deia això al DECat:
“Pèrit (perit no s’usa ni és acceptable en la nostra llengua, i per tant és tan incorrecte en català, com castíc, pudíc, sopít, rubrica etcètera, tots ells, casos de paraules que, segons el llatí s’haurien hagut d’accentuar d’aqueixa manera) [...], V. experiència” (VI, 450b30-35)
“Pèrit,1 pres del ll. perītus [...], amb l’accent reculat segons el model de tants cultismes com mèrit, estrèpit, ingènit [...]” (III, 832b46-50)
“No hi ha cap raó seriosa que ens impedeixi d’acceptar com a correcta aquesta accentuació, consagrada ja secularment per la llengua, i única viable en català central i en la major part dels dialectes catalans. La llengua ha reculat l’accent semblantment en bastants mots no gaire menys cultistes que aquest, com sòpit, càstig, fàstic, rúbrica, etc., i ningú no hi ha tingut res a dir. L’única raó que ha impedit d’acceptar aquest fet inevitable, no és una raó seriosa per a cap català nacional: que els castellans s’hi oposen [...]. No siguem provincians: si els “savis” que no s’oposen a accentuar púdic, púdica o rúbrica s’escandalitzen de pèrit és perquè... allò ho ha acceptat el castellà. Què se’ns en dóna? Si AlcM diu que es pronuncia pẹrít a Barcelona i a Mallorca la meva obligació és replicar que això és una falsedat, i que una pronúncia així fóra incorrecta i inacceptable en el sistema del català central i del balear [...]. No sé fins quan ens deixarem guiar per gent d’instints provincians.” (III, 833a5-30)
Tejo
Dir-ne Tajo és una submissió al castellà. La major part del curs transcorre per l'estat espanyol, però el tram més important és portuguès. En Coromines ho argumenta així a Lleures i converses d'un filòleg (p. 56):
"El riu de Lisboa és el Tejo, pronunciat amb una j igual a la catalana [...]. Com que la part d'aquest riu on és més freqüentat, més ample i navegable, és la seva part baixa, no té cap solta dir-ne Tajo a la castellana; per aquestes mateixes raons podríem argumentar a favor d'aplicar Tejo a tot el seu curs, però potser és més just de parlar de Tajo en el sector castellà; en cap cas el contrari."
Seguint aquest argument, hi ha entrades de la GEC com Alentejo on el nom s'hauria de canviar. I l'ús del nom portuguès, consonant amb la nostra fonètica, s'hauria de preferir al nom castellà quan es fa referència al riu en conjunt.
cangrena
DECat:
“1.a doc.: cranquena, c. 1500 (Cauliac) [...]; cangrena, segle XVIII (encangrenar, 1736)” (IV, 337b2-4)
“[...] Cauliac, on es veu clar com la causa de l’alteració és la contaminació de CRANC; paral·lelament foren o són vulgars en francès cangrène [cancrene, 1503], it. cancrena, cast. cangrena [1600], i cangrena resta fins avui com a forma familiar o vulgar, però general, en català.” (IV, 337b5-12)
cíclop
DECat:
"1472, Jo. Esteve, -ope, c. 1500, Fc. Alegre, Lacav.; ignorem on ho accentuaven però no hi ha cap raó per dubtar que ho fessin en la i, com ho marca Lab. des de 1839, i com mesuren llurs versos els grans poetes i altres escriptors de la Renaix. [...]; ciclòp és una innovació introduïda per un grup de l'I. E. C. (format per la coincidència, en aquest cas, en les tendències antiverdaguerianes, de L. Segalà, Carles Riba i Josep Carner); és enterament infundat de dir que cíclop sigui d'influència castellana (sic, AlcM), puix que és l'accentuació del gr. χύχλωψ, χύχλωπος (el gegant del gran ull circular);2 encara és l'hora que no he sentit la pronúncia ciclòp a cap persona simplement culta, no imbuïda de preocupacions puristes, i m'inclino a creure que es perd el temps amb aquestes esmenes innecessàries de formes tradicionals ja, i perfectament legítimes." (II, 693b25-43)
"2 És sabut que la regla de subjecció a l'accentuació llatina en els noms i mots grecs admet moltes accepcions, quan havia esdevingut tradicional entre nosaltres l'accentuació grega: els infinits mots en -ía, acònit, diatriba, políglot, atmòsfera, etc. (en algun dels quals hom s'entesta vanament a introduir una accentuació antitradicional, a causa d'aquesta regla a priori). O els noms de persona Ifigènia, Esquíl, etc. No es té en compte que fer malbé els versos de la Ifigènia o la Nausica de Maragall, o de L'Atlàntida de Verdaguer, és un atemptat a la nostra tradició literària i nacional." (II, 693b53-694a5)
glosa, glosari
DEC:
“la variant glōsa existí ja en llatí en textos vulgars, deguda a un fenomen normal de fonètica històrica llatina, i és la que ha predominat sempre en català” (IV, 531b48-51)
“I és en tots els textos medievals que hom troba constantment -s- simple, per exemple St VicentF [...]; “Per menor món [...] l’om per tots se nomena / e lo major resembla en moltes coses, / açò és test autèntic, menys de gloses”, Ausiàs [...]. La sonora, doncs, confirmada per la rima en Ausiàs.” (IV, 532a1-7)
“[...] l’exemple següent, junt amb altres que dono, ensenya alhora la sonoritat de la -s-, amb la seva rima: “les més se moren / com se desfloren / les nades closes: / no cal fer gloses, / noves lectures: / per criatures / totes hi penen [...]”, JRoig (Spill, 8686).” (IV, 532a10-15)
“Tornant-se més popular encara, es concretà en [...] el gènere, sovint improvisat [...], que tant s’ha descabdellat a Mallorca” (IV, 532a20-30)
“Però també en el Princ. el mot seguia tenint ús arrelat. Sovint aplicat a literats d’alta cultura, com Xènius [...]; i àdhuc llavors encara preponderava la pronúncia tradicional amb sonora [...].” (IV, 532a35-48)
“Encara que pertot amb caràcter erudit, el mot ha passat a totes les llengües romàniques, des d’antic, amb -s- senzilla, sonora: port. glosa [...], oc. glosa, fr. glose, it. chiosa. La forma amb -ss- no comença de difondre’s en català fins cap als anys 1910-1920 (totes dues encara admeses en el DOrt.), i sobretot per obra dels mestres de la F[undació] Bernat Metge” (IV, 532a55-b2)
“[...] No es tracta de cap solecisme (com per exemple impresió), sinó d’una variant que ja existí en l’Edat Antiga [...].” (IV, 532b5-15)
"encara no me n'he 'nnat"
No trobo referències d'aquest allargament o geminació de la n del verb anar (< ll. vulgar amnare) esp. en les formes d'infinitiu i participi.
En trobo unes quantes ocurrències. De més recent a més antiga:
"ha annat ab lo mestre de serimònias en nom de sas senyorias
il·lustras, y verguers devant ab massas altas, acompañats de diferents
officials del General, ha donar la benvenguda en esta ciutat al excel·lentíssim senyor marquès"
(Dietaris de la Generalitat de Catalunya: Anys 1701 a 1713)
"e quant agron gran temps annat
per un boscatge et cavalcat [...]"
(Repertori de l'antiga literatura catalana)
estar fet un embolic 'estar confús'
No als diccs. que consulto. Sí com a definició de estar fet un huit al DGLV.
malxinat 'malnat, mala persona'
Viccionari, GDLC. No DCVB, DIEC ni DDLC. pccd inclou reculls del parlar de Santa Coloma de Queralt i de Vic. Al Viccionari és recollit amb cita d'en Pep Coll. A Rodamots, amb referència a la Seu d'Urgell. Així doncs, seria propi del Pallars Jussà, l'Alt Urgell, Baixa Segarra, Osona (que certifico per parentiu) i potser més cap a llevant.
P.S. Testimoni del Berguedà (Vallcebre) a Dels paisatges agroforestals i ramaders a la gentrificació
domés 'només'
Forma sobretot mallorquina, però també valenciana. Al Viccionari diu que també és del Penedès. D'altra banda la trobo a Lo diccionari lleidatà, o a Figures de calidoscopi d'en Ramon Solsona (barceloní), de manera que es pot considerar un vulgarisme comú de tot el país.
de siguida
D'aquesta variant no en diuen res ni el DCVB ni el DECat. M'és familiar de Barcelona, i trobo que també és pròpia del tortosí (Els parlars del Baix Ebre) i del lleidatà (Lo Diccionari Lleidatà). També la trobo en una lletra del grup de rock manresà Gossos.
P.S. Una altra assimilació semblant: dicidir
tocar fusta
No DCVB, sí DIEC (com a expresió secundària, al costat de tocar ferro); no Fabra, però ni amb fusta ni amb ferro.
Sí DDLC amb cita del 1966 (Gabriel Ferrater). Google Llibres: Pla, Guillem d'Efak, una obra de teatre del 1936 (Catalunya teatral). ARCA: La Nova revista (1929) i altres.
Pel que fa a tocar ferro, a ARCA tampoc n'hi ha ocurrències abans de la dècada de 1920.
Al Refranyer català comentat (1951), Joan Amades sembla restringir l'expresió toca ferro a quan es veu un geperut, cosa de la qual parla Reig (v. paràgraf següent):
Eugeni S. Reig (https://rodamots.cat/escreix/eugeni-s-reig-tocar-ferro/) ho considera no idiomàtic, i calc del castellà en l'ús actual, tot i reconèixer que buscar la protecció supersticiosa de la fusta (arbres sagrats en la cultura celta, la veracreu com a forma cristiana d'aquesta tradició) és molt antiga. S'excedeix quan diu: "La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna [que tocar fusta], és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat." Com veiem, la utilitzen Gabriel Ferrater (Reus), Josep Pla (Empordà), Guillem d'Efak (Mallorca); Palau i Fabre (El porter i el penalty); la gent de Fraga (https://pccd.dites.cat/p/Tocar_fusta). Jo sóc de família barcelonina des de fa generacions, nascut el 1959, i a casa no s'havia dit ni sentit mai tocar ferro. Per la vehemència de Reig, tocar ferro deu ser l'expresió pròpia i exclusiva del País Valencià.
Al Tresor d'en Griera conviuen totes dues formes com a expresió pròpia d'un joc:
A l'Enciclopèdia de la fantasia popular catalana d'en Joan Soler i Amigó es diu:
Reig és essencialista; Fité és pràctic. Admetre totes dues variants no fa mal a la llengua. Són altres interferències les que fan mal.
P.S. En Lluís Payrató fa referència implícita a l'ús de totes dues expresions (Català col·loquial)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)