Sobre aquesta qüestió s'ha opinat molt, des d'un extrem (només interrogatiu final) fins a l'altre (sempre interrogatiu inicial), passant per tots els grisos de la subjectivitat. Aquí, per a mi mateix en bona part, en faig un recull poc ordenat.
En Fabra s'hi pronunciava a favor en una de les seves converses (núm. 811, 26-VIII-1927): "Tocant la qüestió de l’emprament del signe d’interrogació al començament d’una proposició interrogativa, estem completament d’acord amb ell [Ferran Soldevila]: el fet de no tenir una construcció especial per a les proposicions interrogatives, fa molt convenient l’ús d’un signe que ens adverteixi el moment en què comença la interrogació.
Si, però, la proposició interrogativa és curta, això és innecessari, puix que, en aquest cas, en començar la lectura de la proposició, la vista ja copsa el signe d’interrogació final, i l’inicial esdevé superflu [...]. Salvant aquest cas, advoquem per l’adopció del signe d’interrogació inicial, puix que amb ella es facilita enormement la lectura de les proposicions interrogatives."
L'IEC (col·lecció Biblioteca Filològica XXX [1996] i XXXII [1997]) va aprovar un acord (11-VI-1993) sobre l'ús dels signes d'interrogació i d'admiració en què "aconsella" usar-los "exclusivament al final de l'oració". Es tracta d'un consell sense justificació científica, perquè pràcticament només s'hi diu que "la Secció Filològica [...] ha comprovat que, amb l'excepció del castellà, és una pràctica universal l'ús exclusiu d'aquests signes al final." Abans s'ha dit: "Trobem, ara, periòdics i llibres on no hi ha cap frase interrogativa que no s'obri amb aquest signe de puntuació quasi sempre inútil [...]" (Els subratllats són meus, per remarcar el prejudici acientífic de la S.F. de l'època respecte a l'ús de l'interrogant inicial.)
En Ruaix pensa com en Fabra. En Joan Solà, més pràctic, i pensant en la comoditat de l'usuari de la llengua, abona l'ús general amb interrogatiu inicial. Jo hi coincideixo. Posem que una frase interrogativa directa mitjanament llarga (o fins i tot molt curta) ocupa una sola línia d'un text d'una sola columna, però n'ocupa dues (o més) en una pàgina a quatre columnes, cosa que fa que no sigui evident quan comença la interrogació. ¿En aquest últim cas haurà de ser amb interrogant inicial per no confondre el lector, mentre que en el primer haurà d'anar sense? Això, com en tants altres casos, és embolicar la troca només per allunyar-se del castellà.
Fragment de la introducció de la GCC d'en Solà et al: “Hem optat per l’ús sistemàtic dels signes d’obertura d’interrogació i
d’exclamació, convençuts que en una obra com aquesta era la millor
solució, a la vista dels múltiples casos en què es presentava una
lectura poc transparent i si no volíem adoptar la pràctica vacil·lant
generalitzada des de fa més d’un segle.”
En altres llengües, com per exemple el francès i l'anglès, el signe d'interrogació inicial és innecessari perquè la forma verbal presenta una estructura diferent en la frase interrogativa (inversió col·loquial tipus "aimes-tu?" o forma específica "est-ce que?" en francès, anteposició del verb auxiliar tipus "do you?" en anglès). En aquestes llengües, aquestes estructures fan impossible l'equívoc, però el català això no ho té
Altres llocs on s'explica amb més detall la història de l'interrogatiu inicial:
Interrogació i admiració (I) (Jaume Corbera)
Interrogació i admiració (II)
Interrogació i admiració (i III)
¿Està ben escrit això que he escrit? (Albert Pla Nualart)
En català també posem els signes d'interrogació i d'admiració inicials (Ferran Alexandri)
L'interrogant: una proposta (Vicenç Pagès) L'article acaba així: "Heus aquí la meva proposta: posar sempre l’interrogant inicial si la
frase supera les cinc paraules, i mai si és inferior a quatre. Si en té
quatre o cinc es pot triar, que no fa cap mal."
Fitxa interrogació CDLPV
Pel que fa a en Coromines, encara que no sé que enlloc en digués res concret, pel que fa a l'ús no és sistemàtic. El que n'he recollit del DECat (no exhaustivament) ho indica: "signe d’interrogació inicial (I, 278a53-54; I, 355b39-43; I, 408b38-39;
I, 529a32-33; I, 566b52-53; I, 567b10-12; I, 568a10-11; I, 771a5-6 amb
una frase sense just a continuació; I, 818a58-59 obert a mitja frase
sense coma prèvia; II, 85b48-50; II, 112b60; II, 113b20-21, i pàssim);
vacil·lació en el signe d’interrogació inicial (I, 498a40-45); només
interrogant final, ocasionalment, en frase llarga (I, 502b1-4), i també
en frase molt curta (I, 542a1; I, 549b9; I, 565b41; I, 669a5-7); convivència de les
dues opcions (II, 255a52-57)"
P.S. Portuguès:
¿O ponto de interrogação invertido?
¿Arcaísmo, traição à pátria ou senso comum?