Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

glosa, glosari

DEC:

“la variant glōsa existí ja en llatí en textos vulgars, deguda a un fenomen normal de fonètica històrica llatina, i és la que ha predominat sempre en català” (IV, 531b48-51)

“I és en tots els textos medievals que hom troba constantment -s- simple, per exemple St VicentF [...]; “Per menor món [...] l’om per tots se nomena / e lo major resembla en moltes coses, / açò és test autèntic, menys de gloses”, Ausiàs [...]. La sonora, doncs, confirmada per la rima en Ausiàs.” (IV, 532a1-7)

“[...] l’exemple següent, junt amb altres que dono, ensenya alhora la sonoritat de la -s-, amb la seva rima: “les més se moren / com se desfloren / les nades closes: / no cal fer gloses, / noves lectures: / per criatures / totes hi penen [...]”, JRoig (Spill, 8686).” (IV, 532a10-15)

“Tornant-se més popular encara, es concretà en [...] el gènere, sovint improvisat [...], que tant s’ha descabdellat a Mallorca” (IV, 532a20-30)

“Però també en el Princ. el mot seguia tenint ús arrelat. Sovint aplicat a literats d’alta cultura, com Xènius [...]; i àdhuc llavors encara preponderava la pronúncia tradicional amb sonora [...].” (IV, 532a35-48)

“Encara que pertot amb caràcter erudit, el mot ha passat a totes les llengües romàniques, des d’antic, amb -s- senzilla, sonora: port. glosa [...], oc. glosa, fr. glose, it. chiosa. La forma amb -ss- no comença de difondre’s en català fins cap als anys 1910-1920 (totes dues encara admeses en el DOrt.), i sobretot per obra dels mestres de la F[undació] Bernat Metge” (IV, 532a55-b2)

“[...] No es tracta de cap solecisme (com per exemple impresió), sinó d’una variant que ja existí en l’Edat Antiga [...].” (IV, 532b5-15)

 

Posted by