DDLC 'absolutament cap cosa', no DIEC2 ni DCVB; CTILC almenys des del 1932, Sagarra; també Rodoreda, Joan Oliver, Estellés etc.
Diferents referències a pccd (https://pccd.dites.cat/p/Res_de_res)
"Cuan ni un sér mes que l'hòm sap res de res" 1854 Deu y lo mon d'en Benet Altet
DECat:
"Rastrer, encara que reemplaçable per rossegadís, vacil·laríem a condemnar-lo, per més que hagi estat omès pel DFa. (i DAg, on pot ser mer oblit), però l’admeté el DOrt. i l’usava aplicat a les plantes Fontserè, Ct. Fi Nat., 137; ni en el sentit de ‘mancat d ’elevació moral’ (Lab. 1840 sembla referir-s’hi si bé amb una estranya definició), més suspecte, és evident la condemna com a castellanisme."
Una opció de sentit pròxim és terrer 'que va per terra', i una altra reptant.
Recollida des de fa no gaires anys al DIEC però com a entrada secundària. Quan encara estava estigmatitzada, en Joan Coromines en deia això al DECat:
“Pèrit (perit no s’usa ni és acceptable en la nostra llengua, i per tant és tan incorrecte en català, com castíc, pudíc, sopít, rubrica etcètera, tots ells, casos de paraules que, segons el llatí s’haurien hagut d’accentuar d’aqueixa manera) [...], V. experiència” (VI, 450b30-35)
“Pèrit,1 pres del ll. perītus [...], amb l’accent reculat segons el model de tants cultismes com mèrit, estrèpit, ingènit [...]” (III, 832b46-50)
“No hi ha cap raó seriosa que ens impedeixi d’acceptar com a correcta aquesta accentuació, consagrada ja secularment per la llengua, i única viable en català central i en la major part dels dialectes catalans. La llengua ha reculat l’accent semblantment en bastants mots no gaire menys cultistes que aquest, com sòpit, càstig, fàstic, rúbrica, etc., i ningú no hi ha tingut res a dir. L’única raó que ha impedit d’acceptar aquest fet inevitable, no és una raó seriosa per a cap català nacional: que els castellans s’hi oposen [...]. No siguem provincians: si els “savis” que no s’oposen a accentuar púdic, púdica o rúbrica s’escandalitzen de pèrit és perquè... allò ho ha acceptat el castellà. Què se’ns en dóna? Si AlcM diu que es pronuncia pẹrít a Barcelona i a Mallorca la meva obligació és replicar que això és una falsedat, i que una pronúncia així fóra incorrecta i inacceptable en el sistema del català central i del balear [...]. No sé fins quan ens deixarem guiar per gent d’instints provincians.” (III, 833a5-30)
Dir-ne Tajo és una submissió al castellà. La major part del curs transcorre per l'estat espanyol, però el tram més important és portuguès. En Coromines ho argumenta així a Lleures i converses d'un filòleg (p. 56):
"El riu de Lisboa és el Tejo, pronunciat amb una j igual a la catalana [...]. Com que la part d'aquest riu on és més freqüentat, més ample i navegable, és la seva part baixa, no té cap solta dir-ne Tajo a la castellana; per aquestes mateixes raons podríem argumentar a favor d'aplicar Tejo a tot el seu curs, però potser és més just de parlar de Tajo en el sector castellà; en cap cas el contrari."
Seguint aquest argument, hi ha entrades de la GEC com Alentejo on el nom s'hauria de canviar. I l'ús del nom portuguès, consonant amb la nostra fonètica, s'hauria de preferir al nom castellà quan es fa referència al riu en conjunt.
DECat:
“1.a doc.: cranquena, c. 1500 (Cauliac) [...]; cangrena, segle XVIII (encangrenar, 1736)” (IV, 337b2-4)
“[...] Cauliac, on es veu clar com la causa de l’alteració és la contaminació de CRANC; paral·lelament foren o són vulgars en francès cangrène [cancrene, 1503], it. cancrena, cast. cangrena [1600], i cangrena resta fins avui com a forma familiar o vulgar, però general, en català.” (IV, 337b5-12)
DECat:
"1472, Jo. Esteve, -ope, c. 1500, Fc. Alegre, Lacav.; ignorem on ho accentuaven però no hi ha cap raó per dubtar que ho fessin en la i, com ho marca Lab. des de 1839, i com mesuren llurs versos els grans poetes i altres escriptors de la Renaix. [...]; ciclòp és una innovació introduïda per un grup de l'I. E. C. (format per la coincidència, en aquest cas, en les tendències antiverdaguerianes, de L. Segalà, Carles Riba i Josep Carner); és enterament infundat de dir que cíclop sigui d'influència castellana (sic, AlcM), puix que és l'accentuació del gr. χύχλωψ, χύχλωπος (el gegant del gran ull circular);2 encara és l'hora que no he sentit la pronúncia ciclòp a cap persona simplement culta, no imbuïda de preocupacions puristes, i m'inclino a creure que es perd el temps amb aquestes esmenes innecessàries de formes tradicionals ja, i perfectament legítimes." (II, 693b25-43)
"2 És sabut que la regla de subjecció a l'accentuació llatina en els noms i mots grecs admet moltes accepcions, quan havia esdevingut tradicional entre nosaltres l'accentuació grega: els infinits mots en -ía, acònit, diatriba, políglot, atmòsfera, etc. (en algun dels quals hom s'entesta vanament a introduir una accentuació antitradicional, a causa d'aquesta regla a priori). O els noms de persona Ifigènia, Esquíl, etc. No es té en compte que fer malbé els versos de la Ifigènia o la Nausica de Maragall, o de L'Atlàntida de Verdaguer, és un atemptat a la nostra tradició literària i nacional." (II, 693b53-694a5)
DEC:
“la variant glōsa existí ja en llatí en textos vulgars, deguda a un fenomen normal de fonètica històrica llatina, i és la que ha predominat sempre en català” (IV, 531b48-51)
“I és en tots els textos medievals que hom troba constantment -s- simple, per exemple St VicentF [...]; “Per menor món [...] l’om per tots se nomena / e lo major resembla en moltes coses, / açò és test autèntic, menys de gloses”, Ausiàs [...]. La sonora, doncs, confirmada per la rima en Ausiàs.” (IV, 532a1-7)
“[...] l’exemple següent, junt amb altres que dono, ensenya alhora la sonoritat de la -s-, amb la seva rima: “les més se moren / com se desfloren / les nades closes: / no cal fer gloses, / noves lectures: / per criatures / totes hi penen [...]”, JRoig (Spill, 8686).” (IV, 532a10-15)
“Tornant-se més popular encara, es concretà en [...] el gènere, sovint improvisat [...], que tant s’ha descabdellat a Mallorca” (IV, 532a20-30)
“Però també en el Princ. el mot seguia tenint ús arrelat. Sovint aplicat a literats d’alta cultura, com Xènius [...]; i àdhuc llavors encara preponderava la pronúncia tradicional amb sonora [...].” (IV, 532a35-48)
“Encara que pertot amb caràcter erudit, el mot ha passat a totes les llengües romàniques, des d’antic, amb -s- senzilla, sonora: port. glosa [...], oc. glosa, fr. glose, it. chiosa. La forma amb -ss- no comença de difondre’s en català fins cap als anys 1910-1920 (totes dues encara admeses en el DOrt.), i sobretot per obra dels mestres de la F[undació] Bernat Metge” (IV, 532a55-b2)
“[...] No es tracta de cap solecisme (com per exemple impresió), sinó d’una variant que ja existí en l’Edat Antiga [...].” (IV, 532b5-15)
No trobo referències d'aquest allargament o geminació de la n del verb anar (< ll. vulgar amnare) esp. en les formes d'infinitiu i participi.
En trobo unes quantes ocurrències. De més recent a més antiga:
"ha annat ab lo mestre de serimònias en nom de sas senyorias
il·lustras, y verguers devant ab massas altas, acompañats de diferents
officials del General, ha donar la benvenguda en esta ciutat al excel·lentíssim senyor marquès"
(Dietaris de la Generalitat de Catalunya: Anys 1701 a 1713)
"e quant agron gran temps annat
per un boscatge et cavalcat [...]"
(Repertori de l'antiga literatura catalana)
No als diccs. que consulto. Sí com a definició de estar fet un huit al DGLV.
Viccionari, GDLC. No DCVB, DIEC ni DDLC. pccd inclou reculls del parlar de Santa Coloma de Queralt i de Vic. Al Viccionari és recollit amb cita d'en Pep Coll. A Rodamots, amb referència a la Seu d'Urgell. Així doncs, seria propi del Pallars Jussà, l'Alt Urgell, Baixa Segarra, Osona (que certifico per parentiu) i potser més cap a llevant.
P.S. Testimoni del Berguedà (Vallcebre) a Dels paisatges agroforestals i ramaders a la gentrificació
D'aquesta variant no en diuen res ni el DCVB ni el DECat. M'és familiar de Barcelona, i trobo que també és pròpia del tortosí (Els parlars del Baix Ebre) i del lleidatà (Lo Diccionari Lleidatà). També la trobo en una lletra del grup de rock manresà Gossos.
P.S. Una altra assimilació semblant: dicidir
No DCVB, sí DIEC (com a expresió secundària, al costat de tocar ferro); no Fabra, però ni amb fusta ni amb ferro.
Sí DDLC amb cita del 1966 (Gabriel Ferrater). Google Llibres: Pla, Guillem d'Efak, una obra de teatre del 1936 (Catalunya teatral). ARCA: La Nova revista (1929) i altres.
Pel que fa a tocar ferro, a ARCA tampoc n'hi ha ocurrències abans de la dècada de 1920.
Al Refranyer català comentat (1951), Joan Amades sembla restringir l'expresió toca ferro a quan es veu un geperut, cosa de la qual parla Reig (v. paràgraf següent):
Eugeni S. Reig (https://rodamots.cat/escreix/eugeni-s-reig-tocar-ferro/) ho considera no idiomàtic, i calc del castellà en l'ús actual, tot i reconèixer que buscar la protecció supersticiosa de la fusta (arbres sagrats en la cultura celta, la veracreu com a forma cristiana d'aquesta tradició) és molt antiga. S'excedeix quan diu: "La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna [que tocar fusta], és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat." Com veiem, la utilitzen Gabriel Ferrater (Reus), Josep Pla (Empordà), Guillem d'Efak (Mallorca); Palau i Fabre (El porter i el penalty); la gent de Fraga (https://pccd.dites.cat/p/Tocar_fusta). Jo sóc de família barcelonina des de fa generacions, nascut el 1959, i a casa no s'havia dit ni sentit mai tocar ferro. Per la vehemència de Reig, tocar ferro deu ser l'expresió pròpia i exclusiva del País Valencià.
Al Tresor d'en Griera conviuen totes dues formes com a expresió pròpia d'un joc:
A l'Enciclopèdia de la fantasia popular catalana d'en Joan Soler i Amigó es diu:
Reig és essencialista; Fité és pràctic. Admetre totes dues variants no fa mal a la llengua. Són altres interferències les que fan mal.
P.S. En Lluís Payrató fa referència implícita a l'ús de totes dues expresions (Català col·loquial)