En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu
DECat:
"Rastrer, encara que reemplaçable per rossegadís, vacil·laríem a condemnar-lo, per més que hagi estat omès pel DFa. (i DAg, on pot ser mer oblit), però l’admeté el DOrt. i l’usava aplicat a les plantes Fontserè, Ct. Fi Nat., 137; ni en el sentit de ‘mancat d ’elevació moral’ (Lab. 1840 sembla referir-s’hi si bé amb una estranya definició), més suspecte, és evident la condemna com a castellanisme."
Una opció de sentit pròxim és terrer 'que va per terra', i una altra reptant.
Recollida des de fa no gaires anys al DIEC però com a entrada secundària. Quan encara estava estigmatitzada, en Joan Coromines en deia això al DECat:
“Pèrit (perit no s’usa ni és acceptable en la nostra llengua, i per tant és tan incorrecte en català, com castíc, pudíc, sopít, rubrica etcètera, tots ells, casos de paraules que, segons el llatí s’haurien hagut d’accentuar d’aqueixa manera) [...], V. experiència” (VI, 450b30-35)
“Pèrit,1 pres del ll. perītus [...], amb l’accent reculat segons el model de tants cultismes com mèrit, estrèpit, ingènit [...]” (III, 832b46-50)
“No hi ha cap raó seriosa que ens impedeixi d’acceptar com a correcta aquesta accentuació, consagrada ja secularment per la llengua, i única viable en català central i en la major part dels dialectes catalans. La llengua ha reculat l’accent semblantment en bastants mots no gaire menys cultistes que aquest, com sòpit, càstig, fàstic, rúbrica, etc., i ningú no hi ha tingut res a dir. L’única raó que ha impedit d’acceptar aquest fet inevitable, no és una raó seriosa per a cap català nacional: que els castellans s’hi oposen [...]. No siguem provincians: si els “savis” que no s’oposen a accentuar púdic, púdica o rúbrica s’escandalitzen de pèrit és perquè... allò ho ha acceptat el castellà. Què se’ns en dóna? Si AlcM diu que es pronuncia pẹrít a Barcelona i a Mallorca la meva obligació és replicar que això és una falsedat, i que una pronúncia així fóra incorrecta i inacceptable en el sistema del català central i del balear [...]. No sé fins quan ens deixarem guiar per gent d’instints provincians.” (III, 833a5-30)