Ni aquesta locució ni altres de parentes, com volar pels aires, no estan recollides als diccs. habituals (DIEC2, GDLC, DCVB).
L'ésAdir els recull tots dos com a admisibles amb el sentit de fer-se miques.
El DDLC recull volar pels aires amb una cita d'en Violant i Simorra del 1935, però amb el sentit de 'viatjar pel cel'. Al CTILC, a part d'aquesta cita, en surten unes quantes més amb aquest mateix sentit, amb verbs diversos però quasi sempre amb la preposició per: Jordi Elias (volar), Tísner (rodolar), Llorenç Riber (fugir), Carner (caure, aixecar-se, anar-se'n, volar), Josep-Sebastià Pons (venir), Folch i Torres (anar), Puig i Ferreter (davallar, volar), Víctor Balaguer (perdre's), Víctor Català (volar), Tomàs Garcés (anar-se'n), Joan Brossa (volar), Joan Alavedra (anar), etc.
La majoria dels exemples del CTILC tenen el sentit de 'transitar pel cel', però n'hi ha algun de relacionat amb el concepte de 'fer-se miques' o 'sortir disparat enlaire, esp. a conseqüència d'una explosió', que és l'accepció no acceptada pels diccionaris: "el govern volarà pels aires, com si haguérem posat una bomba" (Rodolf Sirera); "Tot es redueix a això, a la metxa. A encendre la metxa. Després, tot vola pels aires, i jo també" (Pedrolo); "i, desplegant-se de sobte, brollà aires amunt" (Ruyra); "quan les ampolles petaven pels aires " (Puig i Ferreter / Gassol, trad.)
Tot i que el trànsit del sentit general 'circular per l'aire' al de 'sortir projectat enlaire' podria veure's com a possible en català, és clar que es tracta d'una interferència del castellà.
Fer saltar pels aires en sentit figurat, com apunta l'ésAdir, equival a fer miques (una negociació política, p.ex., on també pot equivaldre a rebentar fig., etc.); però, quan hi ha una explosió real, saltar pels aires es pot substituir sovint per sortir disparat enlaire o sortir projectat enlaire.