En Coromines defensa aquesta variant popular (DECat, VII, 684b30-50 i 685a16-23). En cito, només: "En els diccs. la forma amb u apareix amb el DTo. [...], i a això
s’atenen Lacav., Belv. (1805), les diverses eds. del Lab. (1840-1888) i
ni tan sols Careta (1902, p. 393) hi té res a dir; el substituir aquesta
forma per sargir va ser una innovació de Bulbena (1905)" I acaba: “On és popular la forma amb sargir?” (VII, 685a34 i ss.)
En Josep Calveras hi va dedicar tota una de les seves Consultes de llenguatge (quadern I, Publicacions de l'Oficina Romànica, Barcelona, 1933, p. 39-40), on dóna com a bons tant sargir com surgir. ("No hi ha [...] cap fonament per rebutjar surgir [...]") Aconsella renunciar-hi només si en algun cas es pogués confondre amb sorgir, tot i que "[el] Diccionari Ortogràfic, transcrivint per sorgir, ressorgir, el surgir castellà, ha resolt l'escrúpol que hi podia haver d'admetre surgir [...]."
Al DCVB, surgir remetent a sargir, on diu "més dial. surgir". Al DIEC2 ni surgir ni sorgir. Al Termcat i al vocabulari de merceria del Consorci de Normalització Lingüística, agulla de sorgir (amb o) com a sinònim complementari.
Al CTILC, cites amb surgir de multitud de noms coneguts: Ignasi Iglésias, Raimon Casellas, Santiago Rusiñol, Pitarra, Narcís Oller, Víctor Català, Guerau de Liost, Carles Bosch de la Trinxeria, Sagarra.