La gramàtica de l'IEC estableix que el plural de maniquí és maniquins i que el plural de sofà és sofàs. S'hi hauria pogut dir, com fa el DCVB amb sofà: "Pl.: la forma normal és sofàs (Sofàs de vellut, Vilanova Obres, iv, 73), però existeix la forma sofans (Aquests sofans panxarruts, Ignor. 43)."
És cert que sofàs és predominant, però sofans existeix i és català; al CTILC n'hi ha almenys una cita d'en Joan Bonet i una d'en Joaquim Ruyra, i és natural que així sigui per contagi de la ena del diminutiu sofanet i per analogia amb altres plurals d'aquest tipus.
Respecte a maniquís, no és un plural infreqüent per més que maniquins sigui dominant. Encara que procedeixi del francès mannequin, el fet que en català se n'hagi fet maniquí permet perfectament la formació del plural sense essa. Al CTILC apareixen cites de maniquís d'en Joan Pons i Massaveu, de l'Alfons Maseras, d'en Sagarra, d'en Pere Corominas o d'en Francesc Curet, entre altres.
La cosa que més m'admira de la GIEC del 2016 és el seu desplegament d'erudició teòrica (que potser no calia, havent-hi la completíssima GCC descriptiva del 2000), i que aquesta aparent cientificitat cedeixi el lloc sense transició a pontificacions sense arguments objectius sobre la bondat o falta de bondat d'una forma lèxica o morfosintàctica. Ningú pot negar que tant maniquís com sofans són catalans, i per tant ningú té el dret de preterir-los en cap gramàtica.