perilla (subst.)


D’ús predominant o exclusiu en llengua parlada, amb neutralització de la e indicadora de l’arrelament. Utilitzat per en Pons i Massaveu (cita DCVB), en Josep Pla (cita DDLC), etc. Validat per l’ésAdir. Masclet trenca la naturalitat, igual que pera; i, si pera és “bo” en català amb aquest sentit, no és tan clar que perilla sigui castellanisme, sinó un derivat més amb el sufix -illa.

(Si de cas, s'han d'evitar possibles confusions amb la tercera persona del singular del verb perillar 'córrer perill', esp. en obres teatrals.)