Pronunciat com a paraula
plana.
Ho proposo com a possible alternativa a la pronúncia normativa esdrúixola preconitzada per en
Coromines (LleuresC, p. 58) i
adoptada sense discusió fins i tot per l’ésAdir.
En anglès, sempre més laxes,
accepten totes dues pronúncies. La més espontània en català, en tot cas, és com
a paraula plana, per més que el terme compost sànscrit tingui llarga la primera
vocal de la segona part del compost [ālaia]. D'altra banda, crec que la pronúncia com
a paraula esdrúixola és violenta en català per la composició vocàlica de les
dues síl·labes següents; en tot cas, totes les paraules que trobo acabades en –aia són planes: Laia, talaia, bavaia, palaia, baia, atzagaia, papaia, i Himalaia en
seria una més per fer rima.
A més a més, posats a ser rigorosos, la pronúncia
tant en sànscrit com en anglès és amb hac aspirada, i si es respectés en cat. s’hauria
d’escriure “el Himàlaia”
(Al seu Manual
d’ús de l’estàndard oral, Universitat de València 1990/201210, en
Josep Lacreu inclou Himalaia com a admisible.)
P.S. A Google Llibres veig que la forma plana era general durant tot el primer terç del segle XX i abans (Verdaguer, revistes de muntanya diverses), i també més tard (Deulofeu, Sagarra, Pla, Foix, etc.).
Pel que fa a gramàtics, en Ruaix considera acceptables totes dues formes, tot i considerar més natural la forma plana: