En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Forma gramaticalitzada que ja apareix el segle XIV. V. especialment el treball "La gramaticalització de “sisplau”"
Rodamots: Sisplau o si us plau?
ésAdir: Sisplau
Optimot: Sisplau
Reclamat per molts gramàtics i lingüistes des de fa temps. No DIEC ni GIEC. Fins quan?
Amb el sentit '(havent) acabat de néixer', 'just després de néixer', s'utilitza a la Plana de Vic encara ara. A la literatura hi ha la forma paral·lela 'així de néixer', però semblaria que aquí ens trobem amb una romanalla de l'ús més general que havia tingut eixir (segons DECat fins fa menys d'un segle, v. eixir principi d'entrada i nota 1 per a la locució concreta "eixint de").
A Google n'hi ha unes quantes ocurrències, potser la més destacada una d'en Prat de la Riba (fill de Castellterçol) a La nacionalitat catalana.
No en trobo referències al DCVB ni a pccd, ni a cap altre dicc. o recull.
DECat:
“[...] ‘fer sortir a cops de martell un relleu, en una placa de metall o cuiro’ [...]. No recollit pels diccs. catalans fins al S. xx (ço que no vol dir res tractant-se d’un terme tècnic d’artistes, vocabulari absolutament negligit per la nostra lexicografia), i omès pel DFa., que el substitueix pel gal·licisme repussar (també admet repussar ‘repel·lir, rebutjar’, horrend i gratuït gal·licisme); AlcM s’hi adhereix afirmant decidit que repujar és un “castellanisme” [...]. De fet, però, el cast. repujar no està documentat fins a 1925 (DAcad. Esp.), o sigui molt menys i força més tard que en català.” (VI, 857a46-b8)
“[...] puc testificar que des de 1920 jo havia sentit al millor repujador de Bna. Ramon Teixé, i al meu pare, que n’era amic des de jove i que era entès en art sumptuari i en la seva història, que el repujat era una tècnica que comptava amb una vella tradició en l’art barceloní [...] i com sigui que en matèria d’art sumptuari la tradició madrilenya no és important, és bastant més versemblant que sigui el castellà el qui ens hagi manllevat el mot; i que repussar no sigui més que un gal·licisme de joves artistes afrancesats [...].” (VI, 857b9-30)