En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
DDLC 'absolutament cap cosa', no DIEC2 ni DCVB; CTILC almenys des del 1932, Sagarra; també Rodoreda, Joan Oliver, Estellés etc.
Diferents referències a pccd (https://pccd.dites.cat/p/Res_de_res)
"Cuan ni un sér mes que l'hòm sap res de res" 1854 Deu y lo mon d'en Benet Altet
DECat:
"Rastrer, encara que reemplaçable per rossegadís, vacil·laríem a condemnar-lo, per més que hagi estat omès pel DFa. (i DAg, on pot ser mer oblit), però l’admeté el DOrt. i l’usava aplicat a les plantes Fontserè, Ct. Fi Nat., 137; ni en el sentit de ‘mancat d ’elevació moral’ (Lab. 1840 sembla referir-s’hi si bé amb una estranya definició), més suspecte, és evident la condemna com a castellanisme."
Una opció de sentit pròxim és terrer 'que va per terra', i una altra reptant.
Recollida des de fa no gaires anys al DIEC però com a entrada secundària. Quan encara estava estigmatitzada, en Joan Coromines en deia això al DECat:
“Pèrit (perit no s’usa ni és acceptable en la nostra llengua, i per tant és tan incorrecte en català, com castíc, pudíc, sopít, rubrica etcètera, tots ells, casos de paraules que, segons el llatí s’haurien hagut d’accentuar d’aqueixa manera) [...], V. experiència” (VI, 450b30-35)
“Pèrit,1 pres del ll. perītus [...], amb l’accent reculat segons el model de tants cultismes com mèrit, estrèpit, ingènit [...]” (III, 832b46-50)
“No hi ha cap raó seriosa que ens impedeixi d’acceptar com a correcta aquesta accentuació, consagrada ja secularment per la llengua, i única viable en català central i en la major part dels dialectes catalans. La llengua ha reculat l’accent semblantment en bastants mots no gaire menys cultistes que aquest, com sòpit, càstig, fàstic, rúbrica, etc., i ningú no hi ha tingut res a dir. L’única raó que ha impedit d’acceptar aquest fet inevitable, no és una raó seriosa per a cap català nacional: que els castellans s’hi oposen [...]. No siguem provincians: si els “savis” que no s’oposen a accentuar púdic, púdica o rúbrica s’escandalitzen de pèrit és perquè... allò ho ha acceptat el castellà. Què se’ns en dóna? Si AlcM diu que es pronuncia pẹrít a Barcelona i a Mallorca la meva obligació és replicar que això és una falsedat, i que una pronúncia així fóra incorrecta i inacceptable en el sistema del català central i del balear [...]. No sé fins quan ens deixarem guiar per gent d’instints provincians.” (III, 833a5-30)