Forma sobretot mallorquina, però també valenciana. Al Viccionari diu que també és del Penedès. D'altra banda la trobo a Lo diccionari lleidatà, o a Figures de calidoscopi d'en Ramon Solsona (barceloní), de manera que es pot considerar un vulgarisme comú de tot el país.
de siguida
D'aquesta variant no en diuen res ni el DCVB ni el DECat. M'és familiar de Barcelona, i trobo que també és pròpia del tortosí (Els parlars del Baix Ebre) i del lleidatà (Lo Diccionari Lleidatà). També la trobo en una lletra del grup de rock manresà Gossos.
P.S. Una altra assimilació semblant: dicidir
tocar fusta
No DCVB, sí DIEC (com a expresió secundària, al costat de tocar ferro); no Fabra, però ni amb fusta ni amb ferro.
Sí DDLC amb cita del 1966 (Gabriel Ferrater). Google Llibres: Pla, Guillem d'Efak, una obra de teatre del 1936 (Catalunya teatral). ARCA: La Nova revista (1929) i altres.
Pel que fa a tocar ferro, a ARCA tampoc n'hi ha ocurrències abans de la dècada de 1920.
Al Refranyer català comentat (1951), Joan Amades sembla restringir l'expresió toca ferro a quan es veu un geperut, cosa de la qual parla Reig (v. paràgraf següent):
Eugeni S. Reig (https://rodamots.cat/escreix/eugeni-s-reig-tocar-ferro/) ho considera no idiomàtic, i calc del castellà en l'ús actual, tot i reconèixer que buscar la protecció supersticiosa de la fusta (arbres sagrats en la cultura celta, la veracreu com a forma cristiana d'aquesta tradició) és molt antiga. S'excedeix quan diu: "La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna [que tocar fusta], és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat." Com veiem, la utilitzen Gabriel Ferrater (Reus), Josep Pla (Empordà), Guillem d'Efak (Mallorca); Palau i Fabre (El porter i el penalty); la gent de Fraga (https://pccd.dites.cat/p/Tocar_fusta). Jo sóc de família barcelonina des de fa generacions, nascut el 1959, i a casa no s'havia dit ni sentit mai tocar ferro. Per la vehemència de Reig, tocar ferro deu ser l'expresió pròpia i exclusiva del País Valencià.
Al Tresor d'en Griera conviuen totes dues formes com a expresió pròpia d'un joc:
A l'Enciclopèdia de la fantasia popular catalana d'en Joan Soler i Amigó es diu:
Reig és essencialista; Fité és pràctic. Admetre totes dues variants no fa mal a la llengua. Són altres interferències les que fan mal.
P.S. En Lluís Payrató fa referència implícita a l'ús de totes dues expresions (Català col·loquial)