melancolia

DECat:

“Hi ha hagut i s’han defensat opinions diverses sobre quina de les variants és preferible en català modern. En els autors predominà en la Renaix. la forma etimològica restablerta melancolia, melancòlic, com ho veiem en molts de tan refractaris a tota influència forastera com Costa, MrnVayreda, NOller, Maragall, etc.” (V, 554a52-57)

“Jo diria que la forma internacional i etimològica de cap manera no podria ser exclosa, i cal deixar entera llibertat a l’ús perquè es decideixi (sense impertinents intervencions dels correctors), i que pel meu gust són aconsellables melancolia/melancòlic o bé malenconia/melancòlic, sense excloure malenconiós, però reconeixent que aquest ja ens resulta desusat i més o menys xocant.” (V, 554b9-16)

“Melancòlic [...]. Els escr. Renaix. també ho diuen en general així [...].” (V, 554b36-53)

“Melangia, sinònim de melancolia [...]. Passant després a ús literari, acabà per ser un mot de noble ressonància [...].” (V, 555a7-34)

tessitura 'situació' i 'disposició d'esperit'

Aquests dos sentits no apareixen recollits a DCVB, DIEC2 ni GDLC. Amb el de 'situació' (combinat esp. amb trobar-se o amb posar-se) apareix al DDLC, amb cites d'en Carles Soldevila (1927) i Narcís Oller (1906). L'acc. 'disposició d'esperit' apareix al DECat.

rebrincar-se, rebrincada

 DECat:

“La forma popular [de revinclar] és pertot reblincar, o bé lleus variants” (IX, 289b22-23)

“Rebrincar-se ‘retòrcer-se’ [...] DAg.” (IX, 289b34-36)

“En particular: les rebrincoles del camí, freqüent en les guies excursionistes d’Artur Osona i CAugTorras” (IX, 289b47-48)

 

P.S. És la forma que he conegut sempre a Barcelona