En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Fitxa COORDINADORA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL PAÍS VALENCIÀ
També ésAdir
Ocurrències a ARCA, almenys des del 1909, en frases com "a la llum de la veritat", "a la llum de la filosofia", etc.:
Abril : setmanari nacionalista d'esquerra surt els dissabtes: Any 1, núm. 6 (1 Oct. 1938)
Acció : periòdich quinzenal, portaveu de la Associació Católica: Any 10 Núm. 498 - 30 novembre 1918
DECat:
"no DFa., però em sembla ben acceptable, com també opina Carner" (VI, 808a15-19)
V. despreciar
DECat:
"Padastre: aquesta és, sens dubte, la forma pròpiament catalana: i no sols la que ha predominat des d’antic, sinó la que mereix la preferència, i la que està destinada a imposar-se a tothom, el dia que ens decidim a girar l’esquena als prejudicis castellans, i a preocupacions ultra-llatinitzades.” (VI, 279a34-39)
“Les opinions són favorables a la forma sense r en totes les terres de llengua catalana. De fet en el Princ. se sent pәdástrә pertot, almenys en cat. or., tant que no sols a Bna., Maresme, Girona-Emp., sinó enlloc jo no recordo haver sentit mai altra cosa (amb alguna rara excepció, mai rústica, d’alguna persona imbuïda de preceptes); [...] a Menorca tan forta deu ser la consciència que la forma catalana és amb d sense r, que FebrCard. posa costat per costat padastre/castellà padrastro [...]. Entre els valencians [...] EnrValor rebutja padrastre oposant-hi padastre com “el que diuen ells” (c. 1950).” (VI, 279a48-b4)
“Una altra violència és la dels “descastellanitzadors a ultrança” que obeint a la forma pare volien fer-ne parastre (Carles Ros, Careta), però això és arbitrari del tot.” (VI, 279b22-25)
"
DECat:
“Certament l’acc. ‘tenir cura de’ solament es documenta en la llengua moderna. Per això hi hagué propensió a creure que cuidar i cuidar-se amb aquest sentit devien ser també un castellanisme [...]. No hi ha dubte que aquest sentit de cuidar és estrany a la llengua medieval; no el trobem fins a DTo., l’any 1640 [...], i Lacav. (1695).2 El cas és que amb la Renaixença ha entrat plenament en l’ús comú, a totes les regions de la llengua per igual, i en els autors de llenguatge més genuí, fins els més tradicionalistes [...]” (II, 1090a2-23 i ss.)
“Ja en notes que vaig sotmetre a Fabra l’any 1931 em permetia observar que admetre descuit, descuidadament i descuidar-se, sense límits, com semblava donar-hi peu el DOrt., i prohibir cuidar(-se) em deixava capficat. Hi insistia en converses posteriors, i en llargues comunicacions de 1946-7 li recomanava fortament que s’obrís la porta a totes les accs. vives de cuidar i descuidar [...]. En els anys 1947-8 Fabra dubtava: he vist una llista de modificacions al DFa., escrita per ell, on admetia descuidar segons aqueixa proposta [...]; en una carta de l’últim any em parlava de “conversar de tot això així que ens veurem” (ai! mai més) i en una altra carta del 20-IV-48 em preguntava sobre la correcció d’un llibre “¿us en cuideu vós?”.” (II, 1090a44-b3)
Utilitzat per en Coromines dintre el DECat: “una lectura descuidada” (‘descurada’) (I, 399b17-18); “pronúncia descuidada” (II, 79b39)