òval

Forma alternativa a oval, recollida al dicc. Aguiló. Al CTILC n'apareixen, entre altres, cites d'en Nicolau d'Olwer, en Carles Soldevila, en Puig i Ferrater i l'Emili Vilanova. Al Google Llibres trobo ocurrències d'en Vayreda (a Sang nova i a La punyalada), l'Eugeni d'Ors (Glossari 1908-1909), en Josep Carner (Institut d'Estudis Catalans. Secció Filològica. Jornades), la Mercè Rodoreda (a Crim), en Ferran Canyameres, en Julià de Jòdar, etc. Al DCVB, cita d'en Sagarra (de Vida privada).

No en trobo cap comentari al dicc. d'en López del Castillo, al GEst, a Del català incorrecte d'en Solà, a l'Optimot ni a l'ésAdir.

Comentari al DECat: "[oval] m. 'cosa en figura d'ou' [...]; els diccionaris del S. XIX [...] duen òvalo, evident castellanisme, que sembla ser, per la seva banda, un compromís entre l'it. òvolo i cast. oval (DECH IV, 422a35ss.); el Baró de Maldà va emprar òvul [...]" (VI, 142b25-39).

Ni que es tracti d'un italianisme castellanitzat, però, crec que és la forma més popular, i és útil perquè es diferencia de oval adjectiu (paraula aguda). Podria fins i tot tractar-se en part d'una evolució interna, per influència del quasi-homònim òpal, pedra preciosa que sovint es presenta o es talla en forma ovoide.