No DIEC2;, sí DCVB, qualificat de castellanisme inadmisible. Una opinió semblant en té en Coromines (DECat): "Tocino, castellanisme intolerable i carrincló, igual que tocinaire, tociner, tocineria ('cansaladeria')" (VIII, 526b47-49); i "[...] el recent castellanisme cat. tocino [...] no ha designat mai en castellà ni portuguès altra cosa que la cansalada; l'aplicació catalana a l'animal [...] es justifica sols pel desig de fugir a tota ultrança de l'ús de porc, percebut com a mot grosser [...]." (I, 534a24-33, nota 13 de l'entrada bacó).
Sense negar en cap moment que els recuperats cansalader i cansaladeria (com porc per a l'animal i cansalada per al tocino castellà) hagin de tenir preeminència, es podria prendre en consideració la possibilitat d'admetre'ls com un més de molts castellanismes acceptats, com a forma secundària. El 1992, el GEst ja advocava perquè al dicc. s'incloguessin tocinaire, tocineria i tocino.
Els arguments són diversos:
1. El fet d'haver desenvolupat una accepció ('porc' animal) absent en castellà (amb aquest sentit només a l'Argentina, segons el DRAE), potser per evitar, com diu en Coromines, l'ús d'una paraula grollera (un fenomen fins a cert punt anàleg al gorrió mallorquí). Dir a algú que és "un tocino", "una mica tocino" o "una mica tocinet" és més suau que dir-ho amb porc.
2. La formació de derivats, que és mostra reconeguda d'arrelament: tocineria, tociner, tocinaire, i els intensius tocinet, tocinàs, tocinot (DCVB)
3. L'antiguitat d'ús en cat. Ja amb el sentit de 'porc' apareix a les Rúbriques de Bruniquer (s. XVII), al Lacavalleria (s. XVII) i baró de Maldà (s. XVIII)
4. Ús col·loquial en molts literats (CTILC, només amb sentit de 'porc'): Antoni de Bofarull, Pelagi Briz, Pitarra, Francesc Maspons, Emili Vilanova, Pous i Pagès ("roncant com un tocino" etc.), Narcís Oller, Pompeu Gener, Eduard Girbal, Rusiñol, Josep Pla ("un home gras i ros com un tocinet" etc.)