Comentari inclòs a la "Proposta del GEC al IEC" del GEst (1992, p. 204):
"En la transcripció fonètica de les paraules que contenen el so de essa sorda i que en una gran part del domini lingüístic es pronuncien amb essa sonora, el diccionari hauria d'incloure la transcripció formal i la variant corresponent amb la pronúncia sonora, habitual en la parla espontània. Tenint en compte que un dels distintius del consonantisme català és la sonorització de fonemes, sembla aconsellable que el diccionari reculli les realitzacions espontànies del parlant que són l'expressió d'una de les característiques més importants del seu sistema lingüístic."
Es tracta de les famílies de paraules amb els sufixos etimològics -missió, -pressió, -gressió i -ssoldre (v. entrada -misió, -presió, -gresió et al), i dels femenins de títols nobiliaris acabats en -essa, entre altres.
En Fabra era favorable a duquesa, comtesa, etc.: "Sufixe «-essa». –La forma «-esa», de rigor en «princesa» (on ha tingut lloc una dissimilació idèntica a la que constatem en «Narcisa» per
«Narcissa»), és admissible en «duquesa», «comtesa» (per analogia amb «princesa»)" (CF, 21-VIII-1913)
P.S. En Fabra també va apuntar, per a una futura gramàtica: "[...] no pot deixar de consignar-se que·s pronuncia disoldre i que s'escriu comunament disoldre; però això·u deixàrem per a l'apendix [...]." (carta del 13-XI-1910). A Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), p. 66, ja recollia i abonava disoldre (al costat de pendre, pendré i pendria).
P.S. També en parla en Badia Margarit. V. Del català incorrecte al català correcte d'en Joan Solà, punt 115, p. 207-209, on en dóna les referències bibliogràfiques: "L'alternance sourde / sonore dans les réalisations de /s/ en catalan", dins Mélanges... Georges Straka, I, Lió-Estrasburg, 1970; i dos articles del 1974 citats a la bibliografia del començament del llibre.