"La preocupació excessiva sobre la manca d'unitat arribaria a ésser
malaltissa. Malaltissa i decadent. Nicolau d'Olwer, en la seva Perspectiva general de la literatura catalana, va fer veure com
"decadència" i "dialectalització" anaven juntament (en literatura, no en
llengua, car les varietats idiomàtiques són ben sovint de la mateixa
època de constitució de la llengua). No voldria que aquesta cita
desorientés. Perquè es vegi ben bé per què l'he feta, passo a alguns
fets concrets. Abans de 1936, un diari de Barcelona arribava a tots els
racons del Principat. Hi era ja esperat. No recordo haver sentit mai que
algú es queixés de barcelonisme lingüístic (bé que no mancaven, de tant
en tant, queixes de barcelonisme d'altre índole). Quan jo era
adolescent, Ruyra era molt més llegit que avui (deixem ara el perquè
d'aquest abandó): hi trobàvem mots, típics de Blanes, que no enteníem,
però no deixàvem de veure llur valor expressiu, i haig de dir que més
aviat ens feia gràcia. O bé un altre cas, ja actual: Sebastià Juan Arbó
no anteposa l'article als noms propis de persona, segons l'habitud del
català de les terres de l'Ebre. Crec que tots ho hem trobat molt
natural, i diverses vegades he sentit que algú, davant l'exclamació d'un
lector, que atribuïa aquest ús a castellanisme, corria a fer-li veure
com es tractava d'un dialectalisme sintàctic prou conegut."
Antoni Maria Badia i Margarit, La litúrgia en llengua popular a Catalunya (1967)