Un de tants casos en què la pronúncia corrent no es correspon amb la grafia normativa. La pronúncia és amb hiatus, i és comprensible que el parlant hi tendeixi instintivament per analogia (amb el verb fluir especialment, però també amb tots els verbs acabats en -uir, amb una combinació vocàlica on predomina el hiatus, i, igualment, amb altres derivats de fluir o de flu(i/ï)d mateix, com fluïdesa).
L'Abelard Saragossà en fa una interessant anàlisi (juntament amb circuit) a Criteris de la normativa. L'ortografia contemporània. Uns quants problemes actuals (XXIII Beca Manuel de Montoliu, Diputació de Tarragona, 1997). Comenta que el fet que flu(i/ï)d s'hagi incorporat a la llengua com a adjectiu, i després hagi passat secundàriament a substantiu, impossibilita normativament el procés habitual d'adjectivació del participi del verb corresponent. Així, segons la norma és correcta la parella la ciutat que vam circuir / la ciutat circuïda, però no una conversa que va fluir molt bé / una conversa fluïda.
D'altra banda, aquesta regularització natural, si s'acabés reflectint en la norma, exigiria fluït com a adjectiu (i fins i tot substantivat) amb t final en masculí. Una possibilitat, com en tants casos, seria admetre la dualitat. Però sempre amb dièresi!