CTILC: Josep M. de Sagarra, Pere Calders; Miquel Cuní (1890), Nicolau Rubió Tudurí (Caceres a l'Àfrica tropical, 1926), Oriol de Bolòs. Femení, però també masculí.
No als diccs. amb aquest sentit, excepte al DDLC. Al DCVB, d'altra banda, no hi apareix ni tan sols tèrmit. Consignat com a incorrecte per l'ésAdir.
Altres escriptors que utilitzen aquesta forma: Artur Bladé (Cicle de les biografies), Josep Pla (El passat imperfecte), Amadeu Hurtado (Quaranta anys d'advocat: 1931-1936)
En ús als mitjans de comunicació: p.ex. a l'Ara (http://www.ara.cat/cultura/Amen-Ir-Nef-XI-Crist_0_1687031437.html), però també a la revista D'ací, d'allà (1920)
També en ús en l'àmbit de la biologia: UBWeb del botànic X. Font (Descripció de tàxons), La Terra i el medi (IEC, 2004), Jordi Miralles (Noosfera: Sensibilització mediambiental per a entitats juvenils)
P.S. Fragment d'una carta d'en Joan Sales a Esperança i Mercè Figueras, 6-V-1941 (http://www.lletres.net/sales/cmt/?p=2314):
"I ja que d’insectes parlem, potser encara no us havia dit res de les termites (el comején com
diuen aquí), d’una pal·lidesa repulsiva com la de tots els éssers que
fugen de la llum. Van sempre en multituds compactes, cosa que les fa
encara més repel·lents; les multituds sempre m’han donat nàusees.
Vindríeu a casa nostra i no notaríeu res, però voldríeu clavar un clau a
la paret de fusta i la facilitat amb què el clau penetra us escamaria.
És que la paret és buida per dins; només conserva les dues superfícies
externes. Les termites l’han rosegada dia i nit durant mesos i anys,
invisibles i obstinades. Poden arruïnar totalment una casa sense que els
seus habitants se n’adonin fins que els cau a sobre.
"Quan els cal traslladar-se a través d’un espai descobert o d’una
superfície que no sigui rosegable, una paret d’obra per exemple,
construeixen amb una mena de ciment que segreguen un túnel tan llarg com
sigui indispensable, d’un calibre just per poder-hi passar d’una en una
en totes dues direccions. Els primers temps ens cridaven l’atenció
aquests tubs de ciment al llarg de les parets de la cuina, que no són de
fusta sinó d’obra i revestides de rajola de València; crèiem que serien
instal·lacions elèctriques d’una mena desconeguda, però a la casa no hi
ha electricitat. Un dia en vaig trencar un per un lloc qualsevol i ho
vaig comprendre veient aquella doble processó de termites. D’ençà
d’aleshores hem après moltes coses sobre aquests personatges, tant per
observació directa com en llibres, el de Maeterlinck singularment, que
ens hem procurat per satisfer la nostra tafaneria i guiar-nos en les
nostres observacions. És un submón apassionant i fastigós que arriba a
obsessionar.
"No mengen solament fusta; també ataquen els llibres. En poques hores
poden empassar-se tota la Summa Theologica de sant Tomàs o tot el Digest
de l’emperador Justinià, la lata més immensa en una paraula, amb la
mateixa facilitat que el Decameró de Boccaccio. Tot els interessa:
drama, novel·la, poesia, jurisprudència, teologia. Poden destruir-vos
tota la biblioteca sense que us en adoneu ja que respecten religiosament
els lloms dels llibres. És quan un bon dia en traieu un del prestatge
que us adoneu de l’estrall en trobar-vos a les mans les cobertes soles i
una mica de pols. Com que tenim pocs llibres, els passem en revista
cada dia i els exposem a l’aire i al sol durant unes quantes hores; a
desgrat d’aquestes precaucions sempre hi descobrim els rastres odiosos
de les termites.
"Les seves grans enemigues són les formigues; sovint assistim a unes
batalles curiosíssimes. De cada bàndol només lluiten els soldats, fàcils
de distingir per la seva corpulència i les seves grosses mandíbules.
Sempre són les formigues que guanyen, almenys fins ara no hem vist cap
excepció a aquesta regla. Quan una formiga-soldat ha matat una termita,
deixa el cadàver i se’n va a plantar cara a una altra mentre les
formigues-obreres vénen a recollir-lo per endur-se’l al seu magatzem.
"A
la manigua veieu de tant en tant una ceiba que contrasta amb les altres
per la pal·lidesa del seu fullatge. És que les termites hi han fet niu;
si us hi atanseu, veureu adossat al seu tronc, o bé a terra a poca
distància, una mena de bony d’una grandària que pot anar de la d’una
carbassa a la d’un barril: és la termitera. No veureu mai senyals de
vida; aquesta és rigorosament secreta. Hauríeu de rebentar la termitera i
aleshores fugirien a amagar-se ràpidament. De la termitera parteixen
les galeries o mines invisibles que van per dins de l’arbre. Aquest
porta tot un món a dins, però ¡quin món! Un dia el vent el farà caure
desfet en pols i aleshores elles se’n buscaran un altre. Si us digués
l’estranya impressió que fa una ceiba tota pàl·lida enmig de la
insultant exuberància de la jungla quan sabeu que duu un món secret que
la rosega per dins nit i dia."