Només maricó al DCVB i al DDLC (i unes quantes cites de maricons pl. al CTILC, una de la Teresa Pàmies i una d'en Xavier Benguerel). Maricon deu haver semblat sempre un castellanisme més descarat, que traient-ne la ena quedava una mica dissimulat, però aquesta solució de compromís no és bona perquè en català idiomàtic el sufix -ó té valor diminutiu i afectiu.
Res al dicc. compl. d'en López del Castillo, a Del català incorrecte d'en Solà, a Plantem cara també d'en Solà i ni tan sols a la llista del llibre del GEst, on només gosen proposar marica i mariconejar i es queden a mig camí. Sí que en parla en Coromines al DECat, que diu que és un "castellanisme repugnant", però tant repugnant com l'equivalent idiomàtic culer (és a dir, de repugnància moral).
És un castellanisme, innegablement, però en registres col·loquials o vulgars és difícil o impossible trobar-ne un equivalent natural i adequat.