Tal com recullen el DCVB, el GDLC i el DDLC, actualment envellir/envellir-se són parella de fet en l'accepció general 'tornar(-se) vell' (acc. 1 DCVB, acc. 1.2 DIEC2, acc. 2a DDLC) i també en la de 'presentar envelliment o deteriorament' (accs. 1a i 1b DDLC).
El DIEC2, en canvi, seguint el criteri del Fabra (i de retruc d'en Coromines, v. més avall) assigna la forma pronominal només a 'tornar-se vell', mentre que la no pronominal la reserva a 'arribar a vell' (on inclou dos exs., també del Fabra; l'un, "Sopa poc i envelliràs", que veig especialment com a obsolet i susceptible d'induir a confusió).
En Coromines en diu:
"[...] el DTo. 1647 vol distingir entre envellir l'home ("hem envellit molt" ex.) [...] i d'altra banda envellir-se les coses. Però la veritat és que, en cat. modern, la tendència general i decidida és a dir sempre envellir-se com a refl. [...], que és el que correspon en tota aquesta mena de verbs a la tendència general de cat. modern genuí, veg. LleuresC, 74." (DECat, IX, 89b43-52)
"És sistemàtic per part del català d'usar com a reflexius o pronominals els verbs com engreixar-se, aprimar-se, envellir-se, emmalaltir-se, encegar-se, tornar-se groc o pàl·lid, mentre que el castellà prefereix els intransitius [...]." (Lleures)
A Lleures, en Coromines continuava dient "i esperem que això no canviï". Inevitablement ha canviat una mica; no en el cas de engreixar-se, aprimar-se o tornar-se groc, però sí en el de envellir i algun altre. I el "DTo" (Diccionari Torras) és del 1647, és a dir de fa 370 anys...