concedir-se (pronominal)

Amb un sentit pròxim a 'permetre's', forma verbal absent a tots els diccs. que em miro, inclòs el DDLC. D'ús corrent (amb temps, satisfacció, etc.)-

Tres ocurrències:

La dama del parc i la meva ombra - Pàgina 25

Xavier Benguerel - 1984: "D'un temps ençà jo havia descobert que quan estava a punt d'enllestir «aquell» jersei, el desfeia de dalt a baix — no al parc sinó a casa seva — i que sense concedir-se cap treva, tornava a començar-lo"
 

Els nostres objectes de cada dia: petit diccionari irònic i sentimental 

Josep Maria Espinàs - 1981: "Hi ha qui posa el despertador cinc minuts abans de l'hora necessària, per concedir-se aquesta satisfacció de no llevar-se immediatament. Hi ha qui — un amic meu — té por de no sentir-lo quan la puntualitat és vital"

Cartes a Jones Street - Pàgina 69 

Manuel de Pedrolo - 1978: "I gairebé sense concedir- se una pausa afegí: «En Daniel i jo ens entenem.» No va dir que ens estimàvem, va dir que ens enteníem, tal com t'ho escric, com si fos un embolic banal, una de tantes històries de cul que només el caprici justifica"