Ens trobem davant de dues parelles més de variants idiomàtiques que el dicc. normatiu no tolera (només accepta caut i incaut), tot i que de la forma amb -e se n'ha fet ús tradicionalment. Per exemple:
-CTILC caute nm sing. i pl.: Carner, Riba, Víctor Català, August i Carles Pi i Sunyer, Puig i Ferreter, Bonaventura Bassegoda, Carles Soldevila, Pedrolo, etc.
-CTILC incaute nm sing. i pl.: Sanchis Guarner, Carner, Bertrana, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, etc.; v. p.ex.CTILC, forma incaute / lema incaut), Llorenç Riber, Andreu Nin, etc.
DCVB:
-"CAUTE adj., per caut. Home caute, Esteve Eleg. [1472]"
-"INCAUT o INCAUTE, -AUTA adj. Mancat de cautela; cast. incauto. Ans que el cruel contagi serpentegi / furtivament per la ramada incauta, Riber Geòrg. 84. Per ell obliden mos sentits incautes / el llanguiment de violins [i flautes], Carner Ofrena 207."
DECat (vol. II, p. 646):
-"CAUT o CAUTE, pres del ll. cautus, -ta, -tum [...] 1.a doc.: caute i caut tots dos des de c. 1460-70."
-"Per establir quina és la forma amb més tradició en realitat hauríem de comptar més amb el negatiu incaut(e), que ha estat sempre d'ús més freqüent que el positiu. És bo de tenir en compte el vot d'escriptors independents i aquests han usat més aviat la forma amb -e en l'un i en l'altre: [una cita de la rima d'en Carner i d'un fragment de prosa del pare Coromines]. Certament la major part dels diccionaris anteriors a l'IEC no registren més que cauto o incauto (DTo.-Lab. 1888); els més moderns, que es decideixen a escapçar la -o, vacil·len entre -ut i -ute (Escrig, 1851); és només Bulbena el qui es decideix per l'apòcope, i el seu exemple arrossega els més recents, fins i tot el DFa. Em sembla que s'hauria fet més bé de desdenyar el vot d'un lexicògraf de tan poca autoritat, i atenir-se al principi que observà Fabra en la seva Gramàtica bàsica de 1912 [...] en establir la norma (p. 33) que es deixa una -e darrere els grups de diftong + consonant: Plaute, faune, centaure, aire, El Caire (apòcope només --subratlla-- darrere -st, faust i holocaust, on la s crea condicions fonètiques especials). Amb raó perquè a això obeeix el tipus evolutiu en els mots bàsics de la llengua: lleute, deute, roure, lliure, etc., i en les combinacions retrau-te, beu-te [...] (mai no existí un tipus beu't, etc.); si alguna vegada s'ha admès alguna excepció, per raons lèxiques especials, ha estat si de cas en el sentit d'ampliar una mica l'abast de les variants en -e: culte, recinte, mite, terreny inculte."
Inclosos tots dos al Gran Larousse Català (com recull el dicc. d'en López del Castillo, que també esmenta el Coromines), i caute a la llista de reclamacions del GEst, totes dues publicacions de principis de la dècada del 1990, és a dir, de fa un quart de segle. Les raons argumentades d'en Coromines anaven molt més enrere; però el DIEC peca de caute i guarda un silenci inculte.